El debat ‘del estado de la nación’ del Congrés, ahir, es va convertir en l’últim combat del bipartidisme PP/PSOE, abans que Podem o Ciutadans demanin de seure a la mateixa taula que els grans, la pròxima legislatura.
I així, com una celebració del bipartidisme, ho expliquen alguns col·legues de Madrid, cadascú amb el seu punt de vista.
A ‘El País’, “Sánchez descol·loca Rajoy”, amb foto en pla robat entranyable del secretari general dels socialistes espanyols. A ‘La Razón’, la foto del bipartidisme, però aquí el que guanya és Rajoy, i per KO, concretament.
Tots dos van fer el que havien de fer: Rajoy, exagerar els efectes de la tímida recuperació econòmica, i Sánchez, burxar amb Bárcenas i dir-li, per allò de l’SMS de “sé fuerte, Luis”, jo sóc un polític net (frase el·líptica: “Jo sóc un polític net, no com tu”).
I Catalunya? Si el debat és de l’estat de la nació, com encaixa al debat el fet que una part de la nació hagi celebrat fa tres mesos i mig una consulta en què vora dos milions de persones van dir que en volien marxar? Doncs el debat ho encaixa molt bé: no és un problema.
Rajoy va dir ahir que el referèndum del 9-N no es va celebrar, i que va ser substituït per un simulacre. Sí, ja ho veuen, si vostè va ser un dels dos milions tres-cents mil ciutadans que va anar a dipositar el seu vot en un urna, en aquella jornada d’un enorme nivell cívic, sàpiga que vostè és un simulacre, que Rajoy i el govern espanyol passen olímpicament de la vostra opinió i del vostre compromís participatiu.
No és estrany, Rajoy és el tipus de polític que només parla als seus. Total, per què intentar convèncer els que no seran convençuts? I no li ha anat malament. Rajoy va insistir en allò que a Espanya les autonomies gaudeixen, cito textualment, d’una “descentralización sin parangón”, com si el TC no s’hagués convertit en una màquina de recentralitzar, com si servís de res descentralitzar nominalment, perquè si els governs no poden cobrar impostos, no administrar lliurament el que recapten, no hi ha autèntica autonomia política.
O sigui que ahir, els problemes de Rajoy i Sánchez eren frenar Podem, brindar pel bipartidisme i dir-se corrupte i inútil. Per a la secessió de Catalunya, que ha merescut portades i editorials a mig món, un paràgraf. Ja saben quina és la resposta de l’estat espanyol: policies i fiscals, com probablement tindrem ocasió de veure avui mateix, amb l’esperada sentència del TC en què anul·larà el 9-N i la llei de consultes catalana. ‘Descentralización sin parangón’, se’n diu d’això.
Rajoy va anunciar tres milions de llocs de treball. Quan acabin de riure per no plorar, llegeixin, sisplau, el comentari que en fa l’economista Miquel Puig: “La promesa és inversemblant”, diu Puig. “Perquè això fos possible, s’hauria de tornar a crear ocupació al mateix ritme que hi havia en plena bombolla, el més ràpid de la història: entre 2003 i 2007, a Espanya, es van crear tres milions de llocs de treball”. A base de totxo, ho recorden? Aquest va ser el miracle d’Aznar.
Per cert, Rajoy va llançar aquest anunci dels tres milions de llocs de treball amb la frase: “He proposat una nova frontera per a les aspiracions de la nostra nació. Un nou objectiu de tres milions de llocs de treball nets”. Com si la feina la donés ell. Un polític incapaç de fer somniar res es posava a la boca un dels discursos més inspirats de Kennedy. Comparin: “Som al llindar d’un nova frontera: la de la dècada dels 60, la frontera d’oportunitats i perills desconeguts, d’esperances i amenaces incomplertes. Més enllà hi ha àrees inexplorades de la ciència i de l’espai, problemes no resolts de la pau i de la guerra, de la ignorància i el prejudici, preguntes sense contestar sobre la pobresa i l’abundància”. Kennedy va convocar a tothom. Rajoy demanava firmes contra l’Estatut de Catalunya.
