MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

“Els 113”: la detenció més gran de la predemocràcia

En aquell palmarès, hi havia la pedrera no futbolística de la futura democràcia

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

El diumenge 28 d’octubre del 1973 era un dia gran per al barcelonisme: debutava Johan Cruyff, arribat per alliberar el club de jocs defensius tristos i guanyar algun trofeu amb cara i ulls i, sobretot, orelles. Josep Solé Barberà no es podia perdre l’esdeveniment, i havia aconseguit dues tribunes. Solé Barberà (1913-1988) era el portaveu oficiós del PSUC i l’advocat brillant que s’encarava al Tribunal d’Ordre Públic i a consells de guerra sumaríssims. També era moltes més coses que trencaven els esquemes soviètics del comunisme i era apreciat sense accepció de sigles.

Solé havia esmorzat a la taula braser amb vistes al carrer de Pàdua llegint una premsa sense suc ni bruc que mai no deia res de nou perquè el feixisme havia prohibit les noticies. Aquell diumenge aniria a missa com sempre, però no d’acompanyant de la seva muller, Maria Fortuny, sinó com a coartada de la reunió de la comissió permanent de l’Assemblea de Catalunya, convocada a la parròquia de Maria Mitjancera, al carrer Entença. Mentre els feligresos s’arrengleraven als bancs, Solé saluda al rector, mossèn Torner, i verifica la coartada: una reunió sobre l’encíclica Pacem in Terris. En acabat, puja vint-i-nou graons d’una escala interior i fa cap a la sala on ha estat citat per debatre una campanya per difondre els quatre punts de l’Assemblea: amnistia per als presos i exiliats polítics, llibertats democràtiques, restabliment de l’Estatut del 1932 com a via a l’autodeterminació i coordinació amb els pobles peninsulars en la lluita contra la dictadura.

Només hi va haver temps d’aprovar l’acta de la reunió anterior. Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, representant del PSUC i inspirador de la marca “Assemblea de Catalunya”, amb prou feines va ser a temps de dir bon dia. Un desplegament policial de ca l’ample anava a rescabalar-se de la suprema humiliació d’haver-se constituït la plataforma antifranquista de més abast de l’estat espanyol mentre ells pixaven fora de test. Pere Portabella, com si dirigís una pel·lícula, va demanar calma. Els que portaven documents perillosos els van esquinçar o se’ls van cruspir, i alguns van aconseguir fugir. A Miquel Sellarès, el representant de Jordi Pujol, que esdevindria el puntal de les contramesures de seguretat, el van encanonar mentre s’escapolia pel terrat. A Solé Barberà el van agafar a l’església, durant la celebració eucarística.

L’octubre del 1973 els grisos van irrompre en una reunió clandestina

El cap superior de la Brigada Político-Social, Julián Gil Mesas, dirigia personalment una logística en què s’hi jugava la cadira, i el comissari Navales comandava les operacions in situ. Van començar per entrar amb armes i bagatges a un recinte eclesiàstic, violant el concordat amb la Santa Seu. A fora, els grisos: la 41a Bandera Mòbil de la Policia Armada va perimetrar tota l’illa de cases. Navales, pistola en mà, va anar de cap al Guti, que estava en crida i cerca. Primer va llançar l’habitual crit de guerra “ ¡Todos al suelo! ”, i després no es va poder estar de fer palesa la seva satisfacció: “ ¡Finalmente te tenemos, Guti! ” La següent exclamació la va dedicar a “ ¡El cura Xirinacs! ”, estigmatitzat per ser un capellà extramurs del nacionalcatolicisme i, a sobre, “ separatista ”.

El 5 de novembre del 1973 Gómez Alba demanava al director general de Seguretat recompensar els cinquanta-dos socials que van participar en la detenció dels 113. En un proemi èpic, escrivia que la finalitat de l’Assemblea era “ intensificar la discordia entre los españoles ”, i ell mateix es penjava la medalla d’un servei “ que no tiene parangón en los anales de la policía barcelonesa ”. Vaig rescatar el lligall complet de la detenció, repartit entre els arxius del Govern Civil i de la Via Laietana, amb especial esment de les 113 fitxes dels detinguts, que vaig cedir al Centre d’Estudis Històrics Internacionals, CEHI-UB.

Amb els principals protagonistes, vam refer l’escena de la detenció com si fos la reconstrucció judicial d’un crim. Una de les meves fonts va ser Josep Solé Barberà, que quan va fer cap a comissaria va dir als policies que fessin via, que volia anar a veure debutar Cruyff. No va ser possible, però va poder celebrar el 4 a 0 del Barça al Granada, amb gol del crac. Temps després, un altre il·lustre detingut culer, Xavier Folch, va rebre a la Model una foto dedicada, amb intermediació de Charly Rexach, que també va firmar retrat. Tots dos sabien perfectament on anaven les seves signatures i a qui les dedicaven.

En aquell palmarès, hi havia la pedrera no futbolística de la futura democràcia. No era només la quantitat dels detinguts, era la qualitat, com assenyalava el mateix atestat: “ La élite, la flor y nata del P.S.U. de C; del P.C.E. (Internacional) y sus fracciones; de Bandera Roja, P.S.O.E.; Ezquerra [sic] Republicana de Cataluña; Front Nacional de Cataluña; Moviment Socialista de Cataluña; Unión [sic] Democrática de Cataluña; C.C.O.O.; Comunidades Cristianas de Base, etc., de Barcelona y demás comarcas catalanas ”.

Josep Solé Barberà va ser diputat a Corts i redactor de l’Estatut de Sau. Andreu Mayayo li va escriure una excel·lent biografia. Antoni Gutiérrez Díaz va ser diputat a Corts, al Parlament, conseller de la Generalitat Provisional i vicepresident del Parlament Europeu. Lluís Maria Xirinachs va ser senador i un referent de la no-violència en el seu compromís personal per l’amnistia i el sobiranisme. Pere Portabella va ser senador de l’Entesa dels Catalans. Miquel Sellarès va ser el primer director general de Seguretat Ciutadana i secretari de Comunicació del govern Maragall. Xavier Folch va ser diputat al Parlament i director de l’Institut Ramon Llull.