‘De l’amor és lo jardí’: Masó i els teixits

El film Sacrifici del cineasta rus Andrei Tarkovski comença amb la imatge del protagonista plantant un arbre, un arbret jove despullat de fulles, de silueta fràgil i estructura subtilment refinada. Mentre ho fa parla amb un infant que l’ajuda a fer el clot i que escolta el monòleg del pare sense parar-hi atenció. Li explica la història d’un monjo ortodox que, segons deien, sortia cada matí amb un gerro d’aigua a la mà i es dirigia al bosc per regar un arbre sec. Després de tres anys de tenacitat, un matí el monjo es va trobar que l’arbre havia florit. “Diguin el que vulguin -conclou el pare-, un mètode, un sistema, és quelcom molt bo. Saps què? -li diu al fill-, a voltes... em plantejo... si una persona, cada dia, a la mateixa hora, fes una mateixa cosa, com un ritual, immutable, sistemàtic, el món canviaria. Alguna cosa canviaria, per força. Posem per cas que algú es llevés cada matí a les set en punt..., anés a la cambra de bany..., omplís un got d’aigua de l’aixeta i la llencés a la tassa del vàter... només això”.

Crec que la història de l’art no s’ha d’entendre com un procés evolutiu sinó com una història de reincidències, de naturaleses artístiques afins que es retroben i s’interpel·len en el temps, mentre fan sonar una mateixa música amb instruments diversos. Contemplant l’exposició de Rafael Masó a Girona no podia deixar de pensar en la pintura de Jean-Baptiste Chardin, un dels pintors francesos més importants del segle XVIII. Aquest artista focalitza la seva atenció en les coses domèstiques, que li permeten proclamar el valor de la intimitat. No el tempten els grans relats, a diferència d’un contemporani seu, el pintor Jacques-Louis David, artista expert en grans formats i que es va posar successivament al servei de la regència borbònica, el Directori Revolucionari i l’Imperi Napoleònic, donant satisfacció als triomfadors de torn. A Chardin el preocupava la pell d’un préssec, la textura d’una terrissa, abastar la transparència d’un gra de raïm. Va ser així, atenent a les petites coses, que va arrencar el vol la modernitat, mentre les proclames moralitzadores del pintor David anaven entrant en via morta! Quan jo encara creia en els discursos revolucionaris em mirava la pintura dels prerafaelites -apareguts a Anglaterra a mitjan segle XIX- amb una certa desconfiança. Em semblava que el seu art es negava al risc de voler anunciar el futur, que la seva obra anava lligada nostàlgicament al passat. Després vaig adonar-me que no, que la seva voluntat de fer que l’art amarés tots els racons del dia a dia dels seus contemporanis constituïa una veritable revolució. Els artistes de l’Arts & Crafts van traçar el camí que després havien de fressar els teòrics del disseny del segle XX, tot provant de trobar en el més petit detall del nostre entorn una eina educativa: que la forquilla que tenim als dits, la cadira on seiem o el llum que permet que l’acte de llegir esdevingui un confort ens millorés humanament.

Els dibuixos que l’arquitecte Rafael Masó feia perquè les dones de casa seva en fessin labors tenien per voluntat que tot el que acull o conforma l’espai domèstic fos amorós: “De l’amor fos lo jardí”. Tant era que fossin llençols, coixineres, tovallons, pitets, vestits o, fins i tot, roba interior i sabates: tot plegat havia de tenir per funció conrear l’esperit. Punxant amb agulla i fil els seus brodats i fent puntes de ganxet o de coixí, les dones de can Masó miraven de fer florir, gràcies a la seva tenacitat, íntimament, el seu arbre familiar, talment el monjo de què parla Tarkovski.

Masó, però, no tan sols va dibuixar per a ús domèstic. Va dissenyar, també, tapissos i senyeres modernistes per distingir i donar visualitat a entitats de caràcter cívic com orfeons i confraries. Associacions que amb el Noucentisme van agafar volada, i van crear, a poc a poc, l’espès teixit associatiu català actual. Tal com explica el conseller Santi Vila en el seu llibre Un moment fundacional, a Catalunya hi havia censades l’any 2014 més de seixanta-cinc mil associacions, una per cada 115 habitants, una proporció de les més altes d’Europa, que honora la nostra societat. Tant el llibre del conseller com el de Josep Casamartina De l’amor és lo jardí són altament recomanables.