Pensar com Varufakis

No fa gaires setmanes recomanava deixar Grècia en pau. Penso que tota comparació de Catalunya amb el desastre grec és una impostura intel·lectual. Grècia ha esdevingut, tanmateix, un ingredient normal en els àpats d’aquestes darreres setmanes. Si Grècia interessa és per com se suposa que el seu govern està negociant el pagament del deute contret pel país. Alguns comentaristes, i alguns polítics, parlen de com Grècia planta cara a la troica. Ho fan com si Grècia fos un petit poble de la Gàl·lia, i Tsipras i Varufakis, Astèrix i Obèlix. Tot plegat em sembla una veritable bajanada. El debat al qual assistim passa per claus que no tenen res a veure amb un debat de bons i de dolents, que és el que voldrien que penséssim els fans de Varufakis, ni en un debat de treballadors i de captaires, que potser és el que voldrien que penséssim els fans de Schäuble.

El debat passa per com canviem de terreny de joc, sense trencar Europa, ni el somni europeu de benestar i d’oportunitats per a tothom. En com ens dotem d’un futur compartit, tots els europeus, sense que n’hi hagi uns que hagin de viure permanentment a costa del benestar que generen els altres.

El problema és que no n’hi ha prou dient-ho, com fan els que diuen que pensen com Varufakis. No n’hi ha prou gesticulant, ni assistint a les reunions sense corbata, com si la manera de vestir ja fos, per ella mateixa, la marca d’alguna legitimitat. Avui el que cal és concretar les propostes i ajustar-les a un programa de govern estricte, parametritzat i seriós. La resta és només baladrejar, donar pa a les oques, alimentar falses esperances i promeses buides.

La conseqüència més important de les crisis grega, portuguesa, irlandesa i, en certa mesura, espanyola, és que la Unió Europea no està disposada a assumir conjuntament els excessos dels estats amb governs i estructures estatals no gens rigorosos, per no dir profundament ineficients i corruptes. La Unió Europea demana mecanismes de control molt estrictes perquè en el fons... ningú no sap què pensa fer Varufakis amb els diners que li deixin. Perquè en el fons, tal com apunta el Dr. Maluquer de Motes en el seu magnífic llibre La economía española en perspectiva histórica, els països membres de l’eurozona hauran de fer front a les conseqüències de la seva pròpia irresponsabilitat sense rebre gaires ajuts exteriors, recuperant els equilibris perduts mitjançant polítiques de rigor i d’austeritat... fent una aposta molt ferma per l’economia productiva i oblidant els temps de quan semblava que tot era de franc.

L’altra gran conseqüència de la crisi europea és que tots sabem que no es pot obligar una societat a tallar-se una cama per sortir de la crisi que travessa, siguin quines siguin les raons que l’hi hagin fet caure. L’estabilitat és un bé polític, social i econòmic en què no només han d’invertir els estats que passen per moments difícils. Per a mi és més intel·ligent pensar que invertir en estabilitat, a la llarga, és el que permetrà que Grècia se’n surti.

Un altre element que el govern nacionalista grec ha posat al damunt de la taula és el de la dignitat. El mateix Varufakis, en un article que l’ARA publicava fa uns quants dies, parlava de la mirada dels jubilats grecs, d’aquelles persones que no s’expliquen com ni per què s’ha arribat a la situació a la qual han arribat. Els que diuen que pensen com Varufakis vinclen el cap i asseguren que té raó, que no hi ha dret, que els jubilats no s’ho poden explicar perquè no hi ha explicació possible que no sigui que el sistema és injust. Els que diuen que pensen com Schäuble diuen que tots plegats tenen molta barra, que està molt bé tenir serveis públics de primera, infraestructures de primera, si les pots pagar amb el que produeixes. I si no ho pots pagar, aleshores t’hauràs d’estar d’algunes coses.

Per a mi la dignitat d’un poble passa perquè assumeixi els reptes que la història li planteja. Catalunya sap el que és viure en l’austeritat. Molts de nosaltres tenim prou edat per haver tastat una societat molt més austera que l’actual, disposada a molts més sacrificis...

M’agradaria pensar que Schäuble i Varufakis comparteixen una idea d’Europa democràtica, responsable, digna i justa. Una Europa alliberada de venedors d’esperances buides, alliberada dels mestretites del que s’ha de fer. Si pensar com Varufakis només consisteix a dir que els que no pensen com ell són dolents; o si pensar com Schäuble consisteix a dir que els que no pensen com ell són uns dropos, Europa caurà en mans dels platós de xous político-televisius, i dels que dient que ens volen salvar, ens volen esclavitzar. A Veneçuela saben el pa que s’hi dóna. Val la pena recordar qui els va assessorar.