Un mirall trencat... però reparable?

Estem tips de reflexions que no aporten res de nou, de silencis dels qui no volen mullar-se

Ens trobem en un impàs polític en el qual no sovintegen propostes noves i imaginatives. Sembla com si ningú s’atrevís a trencar amb els discursos oficials, tant el de Madrid com el de Barcelona. L’historiador Quim Nadal, exalcalde de Girona, exdiputat, exconseller i exsocialista, ha gosat trencar aquestes excessives prudències amb una proposta valenta i saludable. Hom pot discrepar-ne –només faltaria–, però ningú pot negar-li la voluntat de contribuir a encetar un debat polític obert i constructiu. Estem tips de reflexions que no aporten res de nou, de silencis dels qui no volen mullar-se i de reafirmacions essencialistes que no toquen de peus a terra.

Al seu recent llibre 'Catalunya, mirall trencat', després d’una breu reflexió sobre el que ha passat a Catalunya els darrers anys, Nadal concreta en 12 punts les actuacions que haurien de servir per sortir de l’actual paràlisi. Inicialment planteja la necessitat d’un doble reconeixement d’errades polítiques al voltant del referèndum de l'1 d’octubre de 2017: el govern de Madrid hauria d’acceptar que va ordenar una repressió injustificada i l’independentisme reconèixer que aquella consulta no pot ser homologada. Al meu parer és un bon punt d’inici. A Madrid algun polític honest i demòcrata de veritat hauria de censurar públicament la gratuïtat i brutalitat d’aquella actuació repressiva. I a Catalunya caldria, sense treure ni un punt de mèrit a aquella memorable mobilització ciutadana, que els polítics independentistes no s’enroquessin en la defensa de la seva validesa jurídica. Precisament, aquella victòria cívica omple de raons els defensors del Procés per exigir un referèndum amb totes les garanties, una opció que avui comparteixen la gran majoria dels catalans.

¿Haurem d’esperar que el col·lapse i el desprestigi internacional de la democràcia espanyola els obligui a fer propostes constructives?

La proposta segueix amb la relació de les mesures imprescindibles per avançar cap a la normalitat: alliberament dels presos polítics, suspensió de les accions judicials polítiques, renúncia a la unilateralitat per part de l’independentisme, pacte català d’estabilitat parlamentària i pacte bilateral entre els governs espanyol i català sobre el manteniment de les competències bàsiques (educació, sanitat, llengua, seguretat, etc.) i per a “la restitució plena de l’Estatut del 2006”. La realització d’aquests punts esdevé complexa perquè implicaria la consolidació d’unes relacions bilaterals entre ambdós governs i una desautorització de la sentencia del Tribunal Constitucional de l’any 2010, que potser només les Corts espanyoles podrien fer.

A partir d’aquí, la proposta de Nadal, que ell mateix preveu d’una realització a mitjà o a llarg termini, donaria el protagonisme a unes negociacions entre els governs de Madrid i de Barcelona per establir les condicions  per realitzar una consulta als catalans. El procediment que proposa és semblant al canadenc, establert per la llei de claredat sobre el referèndum del Quebec, on es va pactar la pregunta, el quòrum i la majoria necessaris, les garanties, l’homologació internacional i l’acceptació mútua dels resultats. Es tracta d’una proposta valenta, encara que difícil. Però quina proposta és avui senzilla i fàcil si hom vol realment trobar una sortida que doni la darrera paraula als ciutadans de Catalunya?

Quines observacions podríem fer a la proposta de Nadal? Anem per parts: el pacte constitucional del 1978  no preveia unes relacions bilaterals estables entre els governs autonòmics i el de Madrid, i només es van reconèixer els “drets històrics” del País Basc i de Navarra, per a qüestions fiscals. Hi ha, però, el peculiar cas foral de Navarra, basat en una relació bilateral més àmplia, entre ambdós governs i legislatius, amb uns pactes que no poden ser fiscalitzats pel Tribunal Constitucional, que, tal vegada, podria servir de precedent, segons ha defensat el constitucionalista Javier Pérez Royo.

També dins la política catalana s’hauria de fer un exercici de sincera autocrítica tant per les errades com per les imprudències comeses

A més de les dificultats diguem-ne legals, que no són poques, n’hi ha sobretot de caràcter polític. Tan sols un govern espanyol que sigui políticament fort, tant a les Corts com davant la societat espanyola, pot atrevir-se a prendre iniciatives com aquestes. Perquè haurà d’afrontar la resistència vehement dels que han fet de la qüestió catalana una causa d’orgull nacional i competeixen entre ells per veure qui és més patriota i més anticatalà. Quan la pràctica política ha estat tan intoxicada d’essencialisme pels partits i pels mitjans de comunicació, no és fàcil tornar a la tolerància democràtica. Em pregunto si hi ha avui algun polític i algun partit espanyols amb prou voluntat per assumir un repte com aquest. I molt més després dels resultats d’unes eleccions tan carregades de vehemència com les andaluses. ¿O és que haurem d’esperar que el col·lapse i el desprestigi internacional de la democràcia espanyola els obligui a fer propostes constructives?

Però també dins la política catalana s’hauria de fer un exercici de sincera autocrítica tant per les errades com per les imprudències comeses. Uns per no haver calculat prou bé les possibilitats reals de les seves actuacions, d’altres per la passivitat derivada de no tenir propostes i d’altres per provocadors haurien d’assumir les seves responsabilitats en la situació en què ens trobem. Ens calen uns líders i uns partits disposats a dissenyar una estratègia democràtica que compti amb un amplíssim suport dels catalans, amb el 80%, com plantejava fa uns dies el manifest promogut per Òmnium Cultural.

Propostes com les de Quim Nadal  serveixen per crear un clima de debat polític obert i per possibilitar un contrast de propostes tant a Catalunya com també a Espanya. La metàfora rodorediana que empra Nadal per intitular el seu llibre tal volta és excessiva, ja que el mirall, penso, encara no està fragmentat, tot i que no serà fàcil recompondre'l. Ens pertoca a tots ajudar a escampar la molta boira que ens volta i començar a veure alguna escletxa de sortida a l’enrocada situació en què ens trobem.