28/07/2019

Comiat

3 min
Comiat

Aquest és el meu últim article a l’ARA. Me’n vaig per motius administratius - deixem-ho aquí- després d’escriure ininterrompudament i amb total llibertat -que agraeixo- des del principi.

Quan s’estava preparant la sortida del diari, va ser el Carles Capdevila qui em va oferir incorporar-m’hi com a col·laborador -crec que l’Antoni Bassas hi tenia alguna cosa a veure-, amb una proposta que incloïa un article setmanal sobre qualsevol tema que em vingués de gust i un article més de l’actualitat africana.

L’Àfrica! Aleshores el diari dels Godó en què havia treballat durant 25 anys havia fet neteja de la redacció i jo estava vivint a Dakar, així que no m’ho vaig pensar dues vegades. Més endavant, les pàgines internacionals es van anar reduint i l’Àfrica va caure -sempre és la primera a caure-, així que em vaig quedar amb una pàgina setmanal en la qual, sempre que he pogut, he mirat de mantenir viva la informació sobre aquest apassionant continent, amb la convicció que el món d’avui només és comprensible si el mirem amb una visió global, planetària, i que res del que passa fora de les nostres fronteres és una peça autònoma del que ens passa a l’espai reduït dels nostres propis països, i viceversa.

Així, durant tots aquests anys -nou exactament- he procurat mantenir una mirada oberta, que voldria universal. I que no es limités a la política, ja que sembla força evident que la política és cada cop més la façana d’un edifici on els poders veritables que la dirigeixen habiten entre les ombres. Trump, per exemple -o Salvini, o Putin, o...-, són, sobretot, un símptoma i una representació de la nostra època: la seva brutalitat només la podem entendre com la conseqüència de la decadència compartida d’una civilització que agonitza; i el seu èxit, el seu predicament, el senyal evident que alguna cosa s’està trencant greument i està escardant els fonaments d’una societat que té la seva fortalesa en la cultura, els valors humanistes. Uns valors que estan fets, sobretot, de la convicció que són l’eina més valuosa de què disposem per enfrontar-nos al mal, que també és part inseparable de nosaltres mateixos, com tantes vegades ens ha demostrat la història; la història col·lectiva i la història individual.

Com a periodista penso que aquest ofici s’hauria de sostenir sobre els fets i la pròpia experiència viscuda. Falta relat, falten fets. Històries viscudes. Història viscuda. I sobra opinió. Per simplificar, recordaré una conversa recent amb el fotògraf Ricard García Vilanova, que assenyalava el fet sorprenent que ell, que ha estat infinitat de vegades a Síria, sigui escassament convocat als mitjans per parlar-ne, mentre que el que passa a Síria ens ho expliquen tertulians i periodistes que no hi han posat mai els peus. Un fet sorprenent al qual s’hauria d’afegir que una foto feta a Síria enmig de la batalla es paga a un preu molt inferior que qualsevol intervenció d’un tertulià.

No voldria deixar passar aquesta ocasió de comentar una incomoditat que m’acompanya des del principi en la relació amb els lectors. Sens dubte, té a veure amb el rebuig que em provoca el món narcisista i banal de les xarxes socials. En tot cas, m’adono que com menys local és el que escrius, menys interès desperta, precisament en un món global!

Escric aquestes ratlles mentre viatjo per França. A l’entrada del poble d’Aniana, a prop de Montpeller, m’ha cridat l’atenció un monument singular: un panteó pacifista dedicat als soldats morts a les guerres. Escrit sobre el marbre, en occità, la següent llegenda: “ La guerra qu an vogut / es la guerra a la guerra / son morts per nostra terra / e per touta la terra ”. Carai! M’he animat. Seria un bon article, aquest clam pacifista enmig de tan patriotisme bèl·lic. Tanta guerra anunciada. Però aquest article ja no podrà ser. Que tinguin un bon estiu.

stats