Temps de reparacions
A LA TAULA DEL COSTAT D’UN RESTAURANT ESCOLTO L’ESFORÇ QUE FA UN PARE PER EXPLICAR als seus dos fills adolescents la crisi grega. Grècia, explica, és com si una família se’n va de vacances i decideix allotjar-se en un hotel de cinc estrelles però a l’hora de pagar diuen que no tenen diners. “I ara ho hem de pagar nosaltres!”, s’exalta el pare concloent la seva reflexió mentre els dos adolescents es cruspeixen desganats un flam, sense amagar un somriure sardònic més eloqüent que la discussió que no volen tenir perquè, potser -això ja és una suposició meva- s’enfoten del criteri del seu pare, no han estat mai en un hotel de cinc estrelles i, emocionalment saben, senten, que votaran un grup antisistema així que ho puguin fer.
Aquesta versió popular, de menú del dia, sobre la crisi grega la vaig sentir dos dies després que el ministre Margallo fes a la televisió la seva particular aportació oficial, d’home d’estat, sobre la factura que “ens” volen cobrar “els” grecs quan va dir als esmorzars de TVE que Espanya és un país d’una gran generositat -“més solidari que ningú”- i que si no haguéssim deixat diners a Grècia “podríem haver apujat les prestacions per a l’atur un 50% i les pensions un 38%”. Desconeixíem que el govern de Rajoy tingués la intenció de fer una pujada tan colossal d’aquestes dues partides, però si és així resulta realment enutjós saber que si els nostres pensionistes i aturats s’han perdut un augment pecuniari que els endolciria la vida ha estat per culpa dels grecs!
Ignoro quin tipus de substàncies estimulants es donen als esmorzars de TVE, però, en tot cas, cal destacar que un ministre desinhibit no desentona gens del pensament popular, populista, de la cultura de la pàgina en blanc de la nova modernitat, segons la qual les coses que succeeixen cada dia -cada minut, o cada segon hauríem de dir més exactament- no tenen relació amb el passat. Segons aquesta manera d’entendre la vida política i la història, els fets només mereixen ser observats des d’un únic punt de vista, que es el nostre, i les coses que ens afecten no tenen en general cap relació amb les coses que nosaltres mateixos fem o hàgim pogut fer. La manera com ara es vol presentar la crisi grega, la reclamació del poble grec votant majoritàriament un partit com Syriza per renegociar el seu encaix europeu i les polítiques econòmiques de la troica -l’FMI, la Comissió i el BCE-, és només un exemple d’aquesta desconnexió que es pretén imposar entre els problemes que tenim i les responsabilitats pròpies quan es generen aquests i altres cataclismes, siguin locals, europeus o d’àmbit global. La crisi grega abans de ser un problema va ser un bon negoci -dels fons d’inversió, de les empreses com Siemens que van fer els grans equipaments dels Jocs Olímpics del 2004, de les empreses d’armament alemanyes, franceses, dels intermediaris que van cobrar les comissions i van corrompre el sistema, dels bancs privats...- i els grecs del carrer mai han viscut en un hotel de cinc estrelles, no com els seus mandataris.
Al món d’avui hi ha un impuls irrefrenable per fer diners, però a l’hora de mesurar les conseqüències dels danys col·laterals d’aquesta estampida, de la seva destrucció, ningú vol pagar la factura de la reparació. Agafem un exemple encara més evident: França dirigeix l’any 2011 la guerra contra Gaddafi i el fa executar. Gaddafi era un dels seus principals aliats i clients d’armes. Avui, Egipte lluita contra els islamistes sorgits de la desfeta d’aquella guerra. Ho fa un règim dictatorial que s’imposa, amb un cop d’estat, després d’una Primavera revolucionària aplaudida per Occident i que porta els islamistes al poder després d’un procés democràtic. França acaba de fer un bon negoci de més de 5.200 milions d’euros venent avions de combat als egipcis, que bombardegen aquests dies Líbia. L’argument econòmic -la fortalesa del sector industrial d’armes, els llocs de treball, la investigació punta, la balança exterior...-és un argument suficient perquè les vendes provoquin entusiasme al govern francès.
Els ideals de la manifestació de la llibertat de París poden passar a un segon terme. També arran d’aquella guerra -i de moltes altres, i de la pobresa que forma part indissociable dels nostres negocis- moren milers de persones que proven de travessar la Mediterrània, mentre Europa només inverteix en dissuasió, a allunyar-los, desempallegar-nos-en, en comptes d’ajudar-los. Siguin quines siguin les fórmules econòmiques del creixement, la societat moderna, els països rics, haurien de deixar d’enganyar la gent parlant dels altres -ara li toca a l’islam vist com una cultura- i començar a plantejar-se la reparació dels danys que produeix la nostra ànsia de riquesa, destruint precisament els altres : és com si ens allotgéssim en un hotel de cinc estrelles i en marxar volguéssim que la factura la paguessin els empleats del servei d’habitacions després de recollir la nostra porqueria. El discurs de la llibertat i la democràcia sense la responsabilitat de la reparació són com un sopar de duro... o un esmorzar ministerial a la tele.
