Un referèndum legítim

Tant la llei del referèndum com la convocatòria de l’1-O són decisions legítimes i justificables per tres raons: com a actes democràtics; com a accions correctores d’una situació injusta, i com a mecanismes per alliberar Espanya i Catalunya d’una relació històrica malaltissa, basada en la desigualtat.

Són, en primer terme, actes democràtics perquè satisfan una demanda amplíssima de la societat -totes les enquestes ens indiquen que prop del 80 per cent dels catalans demanen la celebració del referèndum- i perquè implementen el mandat rebut per la majoria parlamentària a les eleccions del 27-S d’establir un mecanisme final per facilitar l’exercici del dret d’autodeterminació dels catalans. Ho són, a més a més, perquè respecten els dos principis fonamentals que defineixen tota democràcia: la igualtat de totes les persones i la utilització d’un mecanisme pacífic per a la resolució de les seves diferències polítiques. Un cop exclòs l’ús de les urnes per resoldre els nostres desacords, només hi ha la violència, el domini del més fort (o nombrós) sobre el més feble (i més petit), i, en definitiva, una situació d’injustícia flagrant. Per contra, un referèndum és eminentment just perquè parteix del reconeixement de la dignitat de cada persona i articula un sistema de votació com a procediment per reconciliar les nostres desavinences (sempre legítimes).

En un món ideal, és a dir, en el món de les democràcies avançades i plenament consolidades de l’Atlàntic Nord, el referèndum hauria d’haver estat convocat de manera pactada entre el govern de Catalunya i l’estat espanyol. Lamentablement, però, totes les peticions per celebrar-lo fetes pels representants catalans, tant a l’executiu espanyol com a les Corts espanyoles, han estat ignorades o explícitament rebutjades per la immensa majoria de la classe política espanyola: la majoria governamental (PP i Cs) i més de la meitat de l’esquerra. Res no indica que la seva actitud hagi de canviar a mitjà o fins i tot a llarg termini.

Aquest bloqueig permanent ignora deliberadament la Constitució, que habilita fins a cinc vies legals per fer un referèndum (vegi’s el meu article “Cinc vies legals”), i, per tant, implica l’apropiació indeguda (i injusta) d’aquella llei de lleis per una part de la població de l’Estat. El bloqueig menysprea també la doctrina internacional en matèria de referèndums i del dret d’autodeterminació: fonamentalment, l’opinió del Tribunal Suprem del Canadà sobre el Quebec i els termes de l’acord entre els governs de Londres i Edimburg justificant el referèndum escocès. Com raonava el primer en resposta a la consulta del Parlament d’Ottawa, la Constitució canadenca no reconeix literalment el dret d’autodeterminació dels estats federats. Tanmateix, com que l’esperit de la Constitució recolza en (i, per tant, s’ha d’interpretar d’acord amb) els principis de democràcia i federalisme, era legítim (i, per això mateix, constitucional) celebrar un referèndum i, segons el resultat, procedir a la negociació pacífica de la reforma de la Constitució i de la secessió.

En definitiva, hi ha raons d’eficàcia política (el bloqueig permanent de la majoria dels drets de la minoria) i raons normatives (la injustícia del comportament de la majoria espanyola) que legitimen la convocatòria del referèndum com a acte democràtic. Per tot això, declarar-se sobiranista i criticar l’aprovació de la llei i la convocatòria del referèndum és un acte d’ignorància o de cinisme polític.

En segon terme, la llei i el decret de convocatòria són un acte de redreçament d’una injustícia greu -un cop més, resultat de l’apropiació partidista de la Constitució espanyola-. Tota aprovació i reforma de l’Estatut de Catalunya es basa en el consentiment mutu de Catalunya (via Parlament primer; per referèndum, finalment) i de les Corts espanyoles (en el pas intermedi), segons el pacte (imperfecte) fet el 1978 per garantir uns drets mínims a Catalunya (com a minoria a Espanya). La intervenció del TC (dominat pel PP) va trencar aquell equilibri, tot deslligant, al meu entendre, els catalans de l’acord constitucional. El referèndum activa l’últim mecanisme de defensa que té l’autonomia catalana davant d’aquell abús.

En tercer i darrer terme, el referèndum crea un espai de llibertat real tant per a Espanya com per a Catalunya. El rebuig de la majoria espanyola a les nostres peticions és alhora conseqüència i prova transparent de la situació de subordinació de Catalunya respecte a Espanya. Aquesta relació de dominació enverina, tot i que de forma diferent, ambdues parts. La part subordinada, si vol sobreviure, ha de comportar-se estratègicament (d’acord amb la cèlebre dita “el nostre mal no vol soroll”), amb aquella “ doblez ” que el dominant utilitza com a insult contra el subaltern. La part que domina, però, també es troba esclavitzada per aquella relació: com que no aconsegueix mai el reconeixement real de l’altre, reacciona amb la ignorància i el menyspreu per amagar la frustració de no ser estimat pel que és (i no per la força que utilitza). Per això, i més enllà de les raons constitucionals i polítiques indicades abans, l’exercici de l’autodeterminació sembla el camí més aconsellable per alliberar-nos a tots i fer possible una relació autènticament fraternal.

Etiquetes