Qui sembra vents cull tempestats

Ningú no ha aconseguit aglutinar una gran majoria prometent mà dura contra Catalunya

Les eleccions espanyoles del 10-N han estat un mal negoci per a Pedro Sánchez. S’ha constatat que repetir els comicis sis mesos després només ha servit per tenir un PSOE més desgastat i, sobretot, amb un líder menys creïble, que haurà de pagar un preu polític molt més alt per aquest gir de 360 graus que ha fet. Després de la investidura fallida d’abans de l’estiu, quan va etzibar que no dormiria tranquil si pactava amb Pablo Iglesias i va menystenir i desacreditar Esquerra Republicana, Pedro Sánchez ha de tornar a donar un cop de volant per no descarrilar.

L’objectiu de consolidar una majoria de diputats socialistes per poder sumar a dreta o a esquerra, en funció del tema, amb Ciutadans o Podem, se n’ha anat en orris, perquè el PSOE ha perdut suport i el partit d’Albert Rivera s’ha estavellat –ha perdut 47 diputats dels 57 que va obtenir només fa sis mesos–. Veure la patacada electoral de Ciutadans, amb la possibilitat que els seus 10 diputats acabin asseguts als escons del grup mixt, per a molts va ser la gran alegria de la nit.

El salt del partit taronja a la política espanyola ens ha fet oblidar els seus orígens. El 2006 va néixer com un partit obsessionat amb la immersió lingüística. Ben apuntalats per altaveus mediàtics madrilenys que durant anys havien atiat un fals conflicte sobre la llengua catalana a les escoles amb l’absurd argument de la discriminació del castellà, volien posar la llavor de la confrontació social per presentar Catalunya com una societat trencada. Aquest plantejament, el de l’enfrontament i la divisió, el d’assenyalar bons i dolents, sempre ha estat el seu nord.

El projecte polític de Ciutadans mai no s’ha pogut classificar dins els cànons de les famílies polítiques. Com les zebres, mai no s’ha sabut si eren un animal blanc amb ratlles negres o un animal negre amb ratlles blanques. En els seus tretze anys d’història s’han volgut presentar com a socialdemòcrates, com a liberals, com a centredreta i fins i tot han fet coalicions per a les eleccions europees amb partits d’extrema dreta. En l’únic aspecte que han mantingut un posicionament invariable és en l’anticatalanisme i en un discurs verinós orientat a enfrontar els catalans. A la pràctica, Ciutadans ha representat més un estat d’ànim que no pas un espai polític.

Com demostra Vox, les posicions es poden radicalitzar, però els blocs segueixen estables

Les últimes eleccions han suposat un èxode de votants de Cs cap a Vox, que han preferit l’original abans que una imitació. L’anticatalanisme visceral de Vox, amb un programa basat en suprimir les autonomies i emmanillar el govern de Catalunya, li ha donat uns resultats espectaculars: 3,6 milions de vots i 52 diputats. Vox, a diferència de Cs, sí que ocupa un espai polític amb contorns ben definits, el de l’extrema dreta, que a més s’integra en una família política en auge a Europa, la qual cosa és una notícia catastròfica per a la societat espanyola.

Amb aquest panorama polític, l’estat espanyol és més inestable. Així ho han entès també els gran mitjans de comunicació internacionals, que observen la feblesa política del govern i constaten la necessitat de buscar solucions al conflicte amb Catalunya. Després del resultat del 10-N queda clar que els discursos uniformitzadors no tenen premi. Ningú no ha aconseguit aglutinar una gran majoria prometent mà dura contra Catalunya. Com demostra Vox, les posicions es poden radicalitzar, però els blocs segueixen estables. Tampoc ho ha aconseguit el PSOE, que, amb un discurs i una estratègia encaminats a seduir els votants conservadors, ha reculat en escons i en vots sense recollir res de l’esfondrament de Ciutadans. En aquest sentit, és molt significatiu el resultat dels socialistes catalans: el PSC ha perdut més de 170.000 vots, un de cada quatre dels que han perdut els socialistes espanyols.

Ara l’aritmètica obliga a donar veu i vot a l’independentisme. ERC ha guanyat les eleccions a Catalunya; la suma dels partits independentistes ha arribat al 43,6% dels vots –quatre punts més que a l’abril–, ha obtingut 23 dels 48 diputats i 14 dels 16 senadors, i ha guanyat en més de 850 dels 947 municipis catalans, incloent-hi la ciutat de Barcelona. Aquests resultats obliguen a fer política, a banda i banda. És molt legítim que hi hagi qui es vulgui excloure del tauler de joc i apostar per la idea de la ingovernabilitat, però l'aspiració de la majoria de ciutadans és que el seu vot sigui utilitzat amb intel·ligència política per situar l’independentisme en una posició que sigui decisiva en aquesta partida. Un cop més es demostra que no és possible governar contra Catalunya.