MOSCOU. Sputnik també és el nom de l’últim aparell de propaganda del Kremlin. Un nou projecte multimèdia, dirigit per Dmitri Kisseliov, una de les cares més conegudes de la retòrica antioccidental en la guerra d’Ucraïna. Sputnik News comptarà amb un servei internacional de ràdio que aspira a emetre des de 130 ciutats de 34 països diferents. De Londres a Pequín i de Minsk a Washington. La informació s’ha convertit en un dels fronts més efectius de l’ofensiva nacionalista del règim de Vladímir Putin.

“La propaganda russa contra Ucraïna i les Repúbliques bàltiques es remunta als anys 90”, explicava la setmana passada al Cidob l’investigador rus Serguei Sukhankin, però, en l’últim any, s’han convertit en una arma cada cop “més sofisticada i diversificada, que actua en diversos nivells: la propaganda interna, la dirigida a l’espai postsoviètic i la de la Unió Europea”. Brussel·les se sent, per primer cop en molt de temps, vulnerable a una retòrica que busca “confondre, dividir i desviar l’atenció”, segons paraules de la portaveu de l’OTAN, Oana Lungescu.

A començaments de gener, els ministres d’Afers Estrangers del Regne Unit, Dinamarca, Lituània i Estònia van enviar una carta a la cap de la diplomàcia de la UE, Federica Mogherini, en què li reclamaven posar en marxa una “contracampanya d’informacions alternatives, creïbles i competitives per a la població russòfona” de l’est del continent.

L’OTAN. Al desembre l’Aliança Atlàntica va començar a pujar vídeos a YouTube amb la intenció de desmentir suposades informacions militars de la guerra ucraïnesa perquè, segons reconeixia un alt càrrec de l’OTAN, la versió russa de la confrontació havia començat “a fer forat entre l’electorat i afectava ja la política” dels països aliats.

Les guerres sempre tenen un front mediàtic. Al quarter general de l’Aliança ho van descobrir fa temps. En plena guerra de Kosovo vaig tenir a les mans un document intern confidencial de l’OTAN en què admetien que estaven perdent la guerra mediàtica contra Slobodan Milosevic i detallaven de quina manera -a través de quins mitjans i periodistes russos més proclius- s’hauria de fer arribar a la població russa la versió aliada sobre els bombardejos. Jamie Shea va ser la cara i la veu de l’OTAN durant els més de dos mesos en què 350 periodistes vam viure permanentment acampats en aquells edificis grisos (tan de Guerra Freda com la mateixa organització) de Brussel·les. Fins aleshores no havia experimentat encara mai com a periodista d’una manera tan descarnada la manipulació. “La veritat és un puzle de mil peces -explicava Shea a la BBC un any després de la guerra-. Hi ha dies que en tens 650 i creus que te’n sortiràs i hi ha dies que només en tens 65 i has d’improvisar una mica”. “L’important era que els periodistes sempre creguessin que tenien les 650”, rematava cínicament aquest londinenc amb accent de l’East End.

ELS MITJANS. Les guerres són dels generals però també dels spin doctors. Els mitjans en són testimoni i objectiu (d’uns i d’altres). L’octubre del 2001 Al-Jazeera es va convertir en la televisió que va oferir al món les primeres imatges dels bombardejos dels Estats Units a l’Afganistan. La seu de la cadena a Kabul va ser un dels primers objectius que els avions nord-americans van destruir a la capital. Dos anys després, amb la guerra de l’Iraq i el desastre de la postinvasió, va començar el final del monopoli global de la informació que, fins aleshores, tenien els Estats Units i els grans mitjans occidentals. Les revoltes àrabs van confirmar aquesta nova era. Hillary Clinton, aleshores secretària d’Estat, va reconèixer el final del monopoli global de la CNN i el nou paper efectiu d’Al-Jazeera.

La guerra de propaganda russa a Ucraïna demostra la pèrdua definitiva d’aquesta hegemonia occidental.