Crònica gràfica dels ‘feliços 80’

Abans que la sida acabés amb els somnis, i la vida, d’una generació, en diversos punts d’Espanya es va viure una mena d’eclosió de disbauxa durant la qual el sexe, les drogues, la música i l’art van crear un miratge de dolça llibertat. Tot semblava possible i es tractava d’anar fins al límit. Aquella generació, la que era adolescent o jove a finals dels anys setanta o durant els vuitanta, ja no havia de lluitar contra Franco i es va creure, i en certa manera va protagonitzar, la Transició posant de moda una estètica i unes maneres d’estar al món que pocs anys abans havien estat considerades underground i prohibides. Va ser en aquest context de permisivitat màxima, que els anys van anar encerclant i reduint, que va néixer el que es coneix com la Movida, un moviment inicialment contracultural que va tenir com a epicentre Madrid i que es va convertir ràpidament en mite i cultura mainstream gràcies al suport entusiasta que va rebre de l’alcalde madrileny d’aquell moment, el socialista Enrique Tierno Galván.

Tot i que va tenir alguns focus en altres ciutats -Vigo, Barcelona, Palma...-, el gruix del moviment era Madrid i estava format per un grup relativament reduït -Alaska, Pedro Almodóvar, Ceesepe, Iván Zulueta, Radio Futura, Guillermo Pérez Villalta, Aviador Dro, Gabinete Caligari...- que es movien per locals com el mític Rockola, publicaven en fanzins o revistes més oficials com La Luna o Madrid me mata, es trobaven en galeries com la de Juana de Aizpuru i molts cops participaven en projectes col·lectius, com ara pel·lícules com Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón, o Laberinto de Pasiones, els dos films emblema d’Almodóvar, que reflecteixen aquells anys de bogeria. La seva influència va ser immensa en la cultura juvenil de l’època i en van sortir creacions que encara avui resulten estimulants i colpidores.

La Fundació FotoColectania presenta ara, fins al 16 de febrer, una exposició que recupera tota aquella època. La Movida. Crònica d’una agitació. 1978-1988 és una coproducció del centre privat barceloní amb Les Rencontres d’Arles, on ja s’ha pogut veure, i tot i que inclou també fanzins i discos, bàsicament se centra en l’obra d’aquella època de quatre fotògrafs que en van formar part i en van deixar testimoni: Alberto García-Alix, Ouka Leele, Pablo Pérez-Mínguez i Miguel Trillo. És curiós veure com els mateixos personatges apareixen en les fotografies d’uns i altres, encara que en situacions molts diferents. Demostra el grau de club, de clan, que va tenir inicialment la Movida i també la relació estreta que hi havia entre els mateixos fotògrafs.

Amb els anys, però, es veu com les imatges de Pérez-Mínguez -posats provocatius i teatralitzats que realitzava al seu estudi de Madrid, que era també lloc de reunió i plató de cinema- i les de Miguel Trillo -que es dedicava a retratar el públic que anava als locals, a dintre o a fora, i les diverses tribus urbanes del moment, més àmplies i diverses que el grup reduït de la Movida- han quedat com a testimonis documentals del moment i tenen, diguem-ne, un caràcter més arqueològic. En canvi, el treball d’Ouka Leele -que creava les seves fotografies com si fossin pintures surrealistes ja que primer pensava la idea, després la realitzava en blanc i negre i finalment l’acoloria- i, sobretot, el d’Alberto García-Alix -que des d’una honestedat brutal va retratar el seu entorn amb una intensitat que encara avui fa mal- s’han mantingut vigents amb el pas del temps per la seva força artística autònoma més enllà del que van representar i influenciar en el seu moment. Una exposició, doncs, que sens dubte remourà els records de molta gent i potser serà un descobriment per a molts d’altres.