El portaveu de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, té una habilitat especial per construir els seus discursos amb els ingredients suficients per satisfer els diferents paladars que estan disposats a degustar-los. Però el plat d’ahir tenia un regust conegut, no només perquè va semblar calcat al de l’any anterior sinó perquè va ser volgudament reloaded, és a dir, va recordar la CiU de tota la vida, la dels petits empresaris i els autònoms, la de l’economia productiva amb tocs de democràcia cristiana (Duran va citar la doctrina social de l’Església), uns elements que podrien conformar la recepta d’un nou i hipotètic projecte duranista.

El president espanyol va semblar que entenia la jugada i es va mostrar especialment exquisit i suau, tenint en compte que no fa ni cinc mesos que va presentar una querella contra una destacada membre del partit de Duran pel 9-N. Rajoy es va esplaiar en les propostes econòmiques, amb frases de gran nivell com ara “Estic d’acord que s’ha de fer alguna cosa” sobre la reforma horària, i va tirar de manual i no va fer sang amb la qüestió territorial. El resultat és que Duran pot presumir avui d’haver estat reivindicatiu i alhora moderat, però en cap cas va actuar com el cap d’un grup polític que està disposat a avançar cap a la “desconnexió” d’Espanya, com va dir Mas fa ben poc. Al contrari, es va comptar sense rubor entre els que hi estan en contra, ensenyant a les clares les seves cartes de cara al 27-S.

Quina és la conclusió? Doncs que enmig del xoc caïnita entre Rajoy i Sánchez, Duran va intentar la seva jugada clàssica: aparèixer com la tercera via. El problema és que aquest paper en el Madrid futur ja està agafat. Per Albert Rivera.