Eslovènia, una cultura mitjana segura

L’himne nacional eslovè és una invitació a la concòrdia, ben lluny de l’agressivitat d'altres

Amb una mica més de dos milions d’habitants, amb més d’uns tres-cents mil fora de les seves fronteres (sobretot als actuals estats veïns: Itàlia, Àustria i Hongria), els eslovens són una comunitat lingüística mitjana que pot viure amb calma i seguretat en la seva cultura. La cultura del nostre Mediterrani català, com ens anomenava el gran geògraf francès Pierre Deffontaines (ens coneixia molt perquè va ser director de l’Institut Francès de Barcelona), en canvi, és més fràgil, secundària i subordinada que la d’Eslovènia. La retolació de tots els nostres productes comercials, per posar un exemple, rarament és en català (hi ha moltes més etiquetes en portuguès que en català, a les nostres cuines), mentre que a Eslovènia tot és en eslovè, al costat d’altres llengües. I el que segurament és més important, perquè es troba a la ment de massa ciutadans: la concepció monolingüística és encara majoritària a l’Espanya de matriu castellana, tot i els quaranta anys de la Constitució. El català és viscut per molts més com una nosa que no pas com un “vaso de agua clara”, com deia el franquista Pemán. L’equació “A un estat li correspon una sola llengua” és simple i simplificadora. Quina lliçó ens dona Eslovènia?

El passat d’Eslovènia, com a minoria que ha estat de moltes potències, ha estat tortuós, fins i tot molt dolorós. Ara, però, aquesta antiga república iugoslava, ja independent i membre de la UE, es vanagloria de la seva pau tant al seu interior com amb els veïns. I aquest petit orgull no prové sols del fet que el mot 'LOVE' (amor) aparegui en el nom del país (sLOVEnia), com repeteixen els fulletons turístics.

“Els eslovens s’han protegit mitjançant l’art, la cultura, la llengua i la cançó popular, i no pas amb les armes. Han esdevingut el poble dels poetes”, diu un llibretet que pot trobar-se arreu del país

Tot i trobar-se a poc més d’una hora de vol de Barcelona, aquest país eslau del sud encara és força desconegut. Quin autor literari en coneixem? Quin esportista? Potser n’arriben minúcies: Melania Trump, l’exmodel Melanija Knaus, dona de l’eixelebrat Trump, primera dama del país més poderós del planeta, és d'origen eslovè. També ho és l’os que se les campa pel Pallars Sobirà a desgrat de més d’un ramader. Ens falta, però, assaborir l’esperit eslovè de què tant podríem aprendre, tant per a bé com per a mal. Heus aquí algunes pinzellades.

L’himne nacional eslovè és, per exemple, una invitació a la concòrdia, ben lluny de l’agressivitat de molts d'altres –inclòs el nostre, de tocs guerrers–. La setena estrofa, del poeta eslovè més conegut, France Preseren (1800-1849), diu “Que visquin tots els pobles que anhelen veure el dia en què l’odi serà expulsat arreu dels països al món sencer, quan tots els compatriotes seran lliures, i el fronterer no serà enemic sinó veí”.

Aquesta crida a la pau és omnipresent, i agradabilíssima per al visitant. A Eslovènia, si hi entreu pels Alps Julians, d’un verd esponerós, podreu grimpar fins al cim nacional, el Triglav , de 2.864 metres, el relleu del qual apareix a la bandera nacional; podreu recórrer-hi 'la caminada de la Pau', des dels Alps a l’Adriàtic, una ruta patrocinada tant per italians com per eslovens, al dos costats de la frontera. Dins d’aquest recorregut antimilitarista, podreu visitar el museu de Kobarid, en record de la batalla homònima esgarrifosa i cruel (també anomenada de Caporetto) a la Gran Guerra (1915-1917), on s’exterminaren mútuament, enmig de la blancor de la neu, centenars de milers de nois austrohongaresos (molts eslovens) i italians. És d’agrair (tot un detall) que el fullet informatiu de l’exposició sigui en català. En quin museu català atenem en eslovè?

Les minories culturals (o les que ho han estat durant segles, com els eslovens) són les que entenen i atenen millor les altres minories. Arreu, tant si visiteu la capital, Ljubljana, com si us banyeu en els quaranta-sis quilòmetres d’Adriàtic eslovè, amb cases i colors de passat venecià i molts rètols bilingües eslovè-italià, trobareu un llibretet en diferents llengües ('Les preguntes sobre Eslovènia') on es respira (pàgina 30) un cert xovinisme pacifista, digne d’emulació:

“Els eslovens s’han protegit mitjançant l’art, la cultura, la llengua i la cançó popular, i no pas amb les armes. Han esdevingut el poble dels poetes”. I conclou: “Si la història dels altres pobles hagués estat tan pacífica com l’eslovena, aleshores el món en què vivim seria molt més bell i amable”

El passat i el present eslovens són diferents, inevitablement, dels nostres. Cada grup cultural té unes contingències úniques: però podem aprendre de les experiències dels uns i dels altres. Un estat (propi o propici) ajuda decididament perquè puguem viure tranquil·lament la nostra cultura. Com els eslovens.

Emili Boix és sociolingüista.