TOVALLONS NEGRES

Dolors Bassa i Clara Ponsatí

Dolors Bassa no era la consellera d’Ensenyament. La consellera d’Ensenyament era Clara Ponsatí

Dolors Bassa, que està tancada a la presó per 12 anys, demana la nul·litat del seu judici. Diu la sentència que ella era la consellera d’Ensenyament i, per tant, com que va permetre “obrir” les escoles el dia del referèndum de l’1 d’Octubre, és culpable de sedició. Si vostès no fossin catalans i no llegissin el diari cada dia, se’ls haurien d’explicar moltes prèvies. Que la sedició és un delicte (alçament tumultuari) que requereix violència i que en la majoria de països europeus ja fa temps que el van abolir, juntament amb el dret a cuixa i les galeres. Que sedició, per exemple, és la revolta dels segadors, que duien falç, o la revolució francesa (que va acabar amb diversos caps reials fora de lloc). Que si una consellera d’Ensenyament és sediciosa, també ho són els membres de l’AMPA que van dormir a les escoles, els que van fer de presidents de mesa, els que van recomptar, i, esclar, els dos milions i escaig de votants. També els organitzadors del 9-N, que va ser el mateix que l’1 d’Octubre, un referèndum (digueu-ne consulta) al·legal que es va fer com es va fer perquè Espanya no n’autoritza cap de legal. Ni sobre la secessió de Catalunya ni sobre si s’ha de restaurar la república, per acabar, finalment, amb les ordres que va deixar lligades el dictador Francisco Franco.

Fetes les prèvies, diguem que Dolors Bassa no era la consellera d’Ensenyament. La consellera d’Ensenyament era Clara Ponsatí, que com que, sortosament, no es va presentar a la justícia espanyola, és lliure al Regne Unit. Dolors Bassa era consellera de Treball. Com pot ser que el jutge Marchena i els magistrats no li demanin perdó públicament? Com pot ser que no surtin, com a mínim, a dir que tot i l’error la condemnen igualment amb alguna altra excusa? Com pot ser que aquest error garrafal i fins i tot neandertal no sigui motiu d’escàndol i de dimissions? Però, esclar, els han condemnat per testimonis com el d'Enric Millo, que “van veure” violència el dia que tant ens van pegar. Ja és prou trist pensar que el mateix fet (no penso dir-ne delicte, d’un referèndum) a Europa és llibertat i a Espanya reixes.