11/01/2012

Avís per a navegants

4 min
Avís per a navegants

La paraula responsabilitat prové del llatí responsum , que és la forma del verb respondere , que alhora està estretament relacionat amb el verb spondere , que significa prometre, assumir una obligació. De manera que, des dels seus orígens, la responsabilitat neix unida a la idea de l'existència d'un compromís previ.

Cada vegada es parla menys de la responsabilitat. Ens sembla un terme obsolet, molest i, per postres, també s'associa a una idea negativa de sentiment de culpa. Però què és el que hem d'assumir? De què som responsables? Més aviat acostumem a pensar que nosaltres no som culpables de res del que passa al nostre voltant i tendim a responsabilitzar-ne els altres; d'aquesta manera es fa difícil entendre el grau de compromís que assumeix cadascú. Vivim en una societat que en general busca declinar responsabilitats (volem assegurances que ens protegeixin de tot) i no ens agrada parlar de compromisos, de lleialtats, de renúncies.

Quan prenem una decisió, en general no ens preguntem si ho fem lliurement o de manera condicionada. Tampoc no ens qüestionem gaire si tothom té el mateix grau de llibertat o si la nostra conducta pot estar determinada. El cert és que no sabem gaire bé si el nostre guió està escrit, tan sols esbossat o si en realitat serem nosaltres qui n'escriurem la peça sencera. Filòsofs i teòlegs han escrit rius de tinta sobre el lliure albir sense aconseguir posar-se d'acord: el mateix Locke deia que preguntar-se si la voluntat de l'home és lliure pot arribar a ser tan absurd com preguntar-se si un somni és ràpid o si la virtut és quadrada.

Per tant, quan es parla de responsabilitat, en general s'al·ludeix al seu vessant més filosòfic. Però avui voldria abordar-ho des del punt de vista jurídic, no només perquè és un camp que conec millor, sinó perquè la responsabilitat penal és amb tota seguretat la més greu en la nostra societat. Efectivament, hi ha moltes conductes que poden ser i són èticament reprovables, però la infracció penal és la més greu des d'una perspectiva social, ja que suposa un comportament totalment intolerable per a les normes de convivència social més elementals. Precisament per això, la conseqüència n'és el càstig més greu que reconeix la nostra societat: la pena privativa de llibertat.

Les persones que cometen un il·lícit penal (i sobre les quals no concorre una causa de justificació com ara la legítima defensa) han de ser declarades culpables per ser condemnades. De manera que cal provar que quan es va cometre el delicte aquestes persones tenien la capacitat per comprendre la il·licitud del fet (enteniment) i la capacitat per dirigir la conducta d'acord amb aquesta comprensió (voluntat). En altres paraules, es podria dir que el delicte els pertany , que és seu, ja que en el moment en què el van cometre tenien la maduresa necessària per comprendre i dirigir els seus propis actes.

Com no podria ser d'una altra manera, el dret s'aplica a tothom, però aquesta circumstància també pot ser injusta. I és que en la mesura que vivim en un món en què les persones no tenen les mateixes oportunitats i en què cada vegada són més grans les desigualtats socials, les dificultats per respectar les normes també poden augmentar. No cal ser sociòleg o fer grans estudis: n'hi ha prou fent una visita a les presons per comprovar que el pes de la llei es concentra en els sectors socials més desprotegits. En aquest sentit, de vegades es té la sensació que la misèria i la pobresa es combaten amb presons, en comptes de fer-ho amb intervencions socials i educació. Amb això no estic dient que aquestes persones hagin estat condemnades injustament o que no tinguin una responsabilitat individual, que la tenen, sinó que no tots els ciutadans participen en la vida social en condicions d'igualtat o, en paraules d'Anatole France, "la llei tan aviat prohibeix robar pa i dormir sota un pont al pobre captaire com a un milionari". El que cal és treballar les desigualtats, com per exemple en el cas dels joves que han comès un delicte: una bona ajuda familiar, un suport psicològic i educatiu o fins i tot una cosa tan simple com iniciar una relació de parella pot canviar el rumb de les seves vides -i de la nostra- per sempre.

Pels fets que han sortit a la llum, perquè s'han difós en el context actual de crisi, però sobretot per la persona, el cas Urdangarin ha despertat molt d'interès i molta controvèrsia. Al marge del fet individual, determinades conductes produeixen uns danys col·laterals devastadors. El cas Palau, per exemple, ens va deixar a tots tocats i enfonsats , incapaços d'entendre com pot ser que sota el mantell de tanta filantropia es produïssin grans fraus. El cas Urdangarin -imputat però no condemnat-, encara que a priori la seva actuació ja ha estat definida com a "conducta no exemplar" per la mateixa casa reial, provoca uns efectes molt més enllà dels del mateix delicte.

Sempre he pensat que els governants, empresaris, dirigents i alts càrrecs en general tenim un plus de responsabilitat en el nostre comportament i que, quan fallem, i molt particularment si és en un fet delictiu, el dany produït és molt superior al de la mitjana. Així que em pregunto si el càstig no hauria de ser també proporcionalment molt superior, de manera que no només se'n tingués en compte el dany real sinó també els danys col·laterals. En qualsevol cas, fet i fet, crec que s'hauria de reprendre la vella idea de l' autoritat moral , que no neix tant del que és o el que representa una persona sinó de la rectitud dels seus actes. Avís per a navegants.

stats