Apunts penitenciaris

A Puig de les Basses, de les 47 internes només una té una condemna més llarga que Dolors Bassa

ESTHER GIMÉNEZ SALINAS
ESTHER GIMÉNEZ-SALINAS Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés

L'any 2018 a Espanya es van condemnar per sentència ferma 286.637 persones adultes. De totes les condemnes penals inscrites al Registre Central de Penats –tant principals com accessòries–, el 46% van ser privatives d'altres drets; el 34,3% es van traduir en multes i tan sols el 19,6% van suposar la privació de la llibertat. Si separem aquestes dades per gènere, veurem que el 79,3% de les persones condemnades a presó van ser homes, i el 20,7%, dones.

Més enllà del fet que efectivament és una xifra elevada, i considerant que una persona pot tenir més d'una condemna, destaca la dada que en el seu conjunt les penes privatives de llibertat tan sols representen el 19,6% del total, cosa que trenca amb falses creences i estereotips. Pel que fa a la durada de les penes de presó, la gran majoria es troben per sota dels 2 anys (el 93,3%); el 5,6% són penes d'entre 2 i 5 anys de presó, i només l'1,1% superen els 5 anys.

L'any 2018, a l'Estat, només l'1,1% de les penes de presó per sentència ferma van ser superiors als 5 anys

Són moltes les qüestions que es podrien comentar al voltant d’aquestes dades, però segurament la més important és aquest 1,1% de persones amb penes de presó superiors a 5 anys, que, evidentment, responen únicament als delictes més greus i reincidents. Així, més enllà d’altres consideracions, mostra fins a quin punt les penes imposades al judici del Procés són molt altes i al meu entendre desproporcionades.

Sense anar més lluny, si ens centrem únicament en les dones, aquest percentatge encara baixa més: a la presó de Puig de les Basses, per exemple, de les 47 internes només n’hi ha una amb una condemna més llarga que Dolors Bassa

Un segon aspecte que crec que és important d'aclarir és el dels beneficis penitenciaris, perquè crec que hi ha una gran confusió en aquest sentit.

En el passat, i heretat dels codis franquistes, que tenien penes molt altes, hi havia el benefici penitenciari denominat "redempció de penes pel treball", que permetia reduir la condemna en funció del comportament de l'intern. Que es concedís la redempció ordinària suposava el possible escurçament d'un terç de la condemna, però si es concedia l'extraordinària es podia arribar a reduir a la meitat. Això va comportar nombroses polèmiques, especialment pel que fa a condemnats a penes molt llargues per terrorisme d'ETA, que posteriorment van derivar en la doctrina Parot. Però avui aquesta figura ja no existeix: es va suprimir ni més ni menys que fa 25 anys amb l'aprovació del Codi penal de 1995.

Segons la legalitat vigent, s’entén per benefici penitenciari el conjunt de mesures que permeten la reducció de la durada de la condemna imposada en sentència ferma. En aquest sentit, tal com estableix el reglament penitenciari, tan sols ho són l'avançament de la llibertat condicional i l'indult particular.

En el nostre dret penitenciari no tenen la condició de beneficis penitenciaris ni els permisos penitenciaris ni la classificació de grau o altres mesures, com s’ha afirmat de manera equivocada aquestes setmanes

Per tant, en el nostre dret penitenciari no tenen la condició de beneficis penitenciaris ni els permisos penitenciaris ni la classificació de grau o altres mesures, cosa que al meu entendre s’ha afirmat de manera equivocada aquestes setmanes.

La classificació en grau, per exemple, és tan sols una forma de complir la condemna. L’article 63 de la LOGP estipula que per a la individualització del tractament s'estableixi la classificació de l’intern en el grau que correspongui, i que se'l destini a l'establiment més adequat per al seu tractament. Hi ha tres possibles graus penitenciaris en què un intern pot ser classificat: el primer grau correspon a un règim en el qual les mesures de control i de seguretat són més estrictes; el segon i el tercer grau, a un règim ordinari i a un règim obert, respectivament.

La classificació en qualsevol d'aquests graus no correspon a un càstig o una recompensa, sinó que respon a la funció d'adoptar un model d'execució que ponderi raonadament la història individual, familiar, social i delictiva de l'intern, la durada de les penes imposades i el medi social al qual ha de retornar, així com qualsevol altra circumstància que ajudi a l'èxit del tractament; d'aquí que més enllà de determinats requisits sempre tingui un caràcter flexible.

En el seu dia, als debats parlamentaris previs a la promulgació de la LOGP es considerava la idea de presó oberta en termes de normalització, i que aquesta hauria de ser la forma natural de compliment. A la pràctica no ha estat així, i una societat cada cop més punitiva ha anat reduint aquest espai. No obstant això, a Catalunya les persones penades classificades en primer grau suposen només un 2,1% del total; el 73,9% estan penades en segon grau, i un 24% està penades en tercer grau, xifra que en el darrers anys ha anat augmentant significativament.

Avui tan sols pretenc clarificar alguns termes, però molt em temo que d'aquí uns mesos la discussió estarà servida.

Dolors Bassa: “La resposta a la sentència ha estat millor al carrer que a les institucions”