10/01/2015

La immigració i la integració a França

4 min
La immigració i la integració a França

Després de la Segona Guerra Mundial, França es va erigir com un dels països més preocupats per l’educació, especialment per la d’aquells nens que havien perdut els seus pares a la guerra o havien quedat en una situació de desprotecció. Es considerava que quan un menor cometia un delicte era un fracàs del sistema educatiu i, en conseqüència, havia de ser essencialment protegit. Així ho recollia la famosa Ordenança de Protecció de Menors del 2 de febrer del 1945. El jutge de menors era una figura fonamental encarregada de vetllar per aquests drets. De fet, haver estat jutge de menors era una qüestió de prestigi en la carrera judicial francesa. Als anys seixanta i setanta els jutges de menors van ser claus en els problemes d’integració de la immigració dels països del nord de l’Àfrica (antigues colònies franceses), i es van erigir en defensors dels drets dels infants. Sovint eren els mateixos joves els que acudien a ells demanant ajuda, quan s’enfrontaven amb determinades idees o costums imposats pels seus progenitors. Els joves dels vuitanta se sentien més a prop de la cultura i l’educació franceses que de les dels seus pares.

En la generació actual de joves la situació ha canviat radicalment. Una de les manifestacions més grans va ser als suburbis de París el 2005. Ja llavors es va dir que havia fracassat l’anomenat ascensor social dels immigrants a les terceres generacions. Encara que els seus pares ja fossin francesos de ple dret i ells nascuts a França, els fills no havien assolit la plena integració, més aviat s’havia produït un punt d’inflexió i un canvi de paradigma.

Als inicis del 2000, la situació havia començat a deteriorar-se de forma clara, el context sociològic havia anat canviant progressivament (augment de l’individualisme, aparició de nous models familiars, desarrelament del territori, atracció de la religió islàmica). En l’àmbit jurídic, la justícia de menors també va perdre les arrels i el nou sistema es va centrar més en qüestions jurídiques i garantistes i en la protecció de la víctima, i es va abandonar la tradicional preocupació per la protecció i l’educació del menor. Una decisió del Consell Constitucional francès del 29 d’agost del 2002 va allunyar definitivament la concepció protectora i va ignorar la perspectiva educativa i criminològica en benefici de la jurídica.

En tot cas, l’enduriment del sistema va ser decisiu. Avui sembla que s’ha perdut el concepte d’educació per als joves i que la misèria, la pobresa, l’aïllament, la ideologia, però també la radicalitat es volen combatre amb el dret penal i en conseqüència amb la presó i no amb l’educació.

A més, el cas de França és molt particular. Mentre que en altres països es distingeix clarament l’alta proporció d’estrangers a la presó (la situació extrema, per exemple, és Suïssa, on la població estrangera penitenciària arriba al 74,2%; a Bèlgica arriba al 42% i a Catalunya al 45%), França, Anglaterra i en menor mesura Alemanya tenen només entre un 15% i un 20% de reclusos estrangers. I és que, encara que originàriament les famílies procedeixen de determinats països, ells han nascut a França, i tenen jurídicament la nacionalitat francesa, encara que no se sentin d’allà. Amb això vull dir que l’instrument jurídic té un valor, però limitat. Tan o més important és el valor cultural, social i educatiu per aconseguir la plena integració.

No pretenc, esclar, justificar determinades conductes: la violència sempre mereix un judici de retret, i mai s’ha de produir. Però per combatre-la eficaçment resulta imprescindible reflexionar sobre els models d’integració. L’hostilitat de part de la població francesa cap a la immigració, per exemple, és palesa en els resultats electorals. El Front Nacional guanya cada vegada més adeptes en determinades zones conflictives com Marsella o certs districtes de París.

Hi ha qui afirma que davant del fracàs del model d’integració cal acudir al d’assimilació, és a dir, a la mà dura, imposant unes regles i formes d’adaptació al país en què es viu. No crec que el model d’assimilació pugui ser l’adequat. Ningú oblida els seus orígens, i encara que fos així, sempre t’acabarien etiquetant, perquè són els altres els que tampoc se n’obliden mai. Quina política seria l’adequada en aquests moments? Probablement, ni la francesa ni la britànica. I encara que no hi ha solucions màgiques a problemes difícils, hi ha qui apunta que no es tracta de coexistir, sinó de conviure. Tot i així, cal reconèixer que hi ha uns límits, unes fronteres que mai s’haurien de creuar, ja que no tot es pot permetre, com per exemple en el cas concret de les dones, que es veuen sotmeses perquè no són considerades legalment com a iguals.

La vella Europa, bressol de la cultura però també de l’estat del benestar, que el 2025 tindrà només el 6% de la població mundial, té al davant el repte més important per a la seva supervivència, i per afrontar-lo no ha de creure en fórmules màgiques, sinó en la intel·ligència i la generositat.

stats