L’OBSERVADORA

No són detalls, és el diable

Poc després de ser nomenat, ja fa un any i mig, vaig preguntar a un amic seu com era el nou president de la Generalitat, a qui no coneixia. L’amic comú em va dir que era un home de formes exquisides, dels anys trenta, i que en el seu món ideal “esmorzaria cada dia amb Rovira i Virgili a l’Ateneu”. Després vaig descobrir personalment quina raó tenia el nostre amic amb allò de la bonhomia i les formes exquisides i com pesa en la personalitat del president de la Generalitat la fascinació intel·lectual per una Catalunya que no va poder ser i que configura el seu filtre de la realitat de la Catalunya del 2019.

El president Torra rebia l’ARA divendres al Palau de la Generalitat amb les formes impecables que l’acompanyen i disposat a respondre a les nostres preguntes durant una hora al Saló Verge de Montserrat, al costat del que havia sigut el despatx dels seus predecessors, avui restaurat, buit i amb un mobiliari amb aire de Joc de trons. El president explica que treballa en un despatx molt més lluminós, més silenciós i al costat dels seus col·laboradors, i que no té cap intenció d’entrar a l’estança ara tancada.

Quim Torra apareix relaxat, riu amb facilitat i alhora es mostra com si tingués una missió que ha de culminar, una mena de determinació capaç de passar per tota mena de tempestes confiat en el suport del “poble que mai no ens falla”, com diu literalment durant la conversa. Per estratègia de supervivència, per convenciment o per evitar concrecions incòmodes, Torra ho contesta tot, però es nega a entrar en les derivades. Està convençut que el judici que comença dilluns per no haver tret a temps la pancarta per la llibertat dels presos polítics no portarà a la seva inhabilitació i considera que “no hi ha batalla petita” quan se li pregunta si per un gest valdria la pena ser inhabilitat. Es planteja el seu judici com una oportunitat per acusar l’Estat de “vulnerar els drets humans”.

El president de la Generalitat reconeix, però, el problema de fons dels partits sobiranistes, que és la incapacitat de bastir una estratègia comuna per la manca de lectura compartida dels fets de l’octubre del 2017; i com aquesta lectura diferent ha condicionat la seva actuació, la seva reflexió política en els últims dos anys i la possibilitat de donar una resposta comuna a la sentència. Per la falta d’un acord entre els socis que formen el seu govern i també la CUP, Quim Torra afirma que va llançar la seva proposta d’exercir “l’autodeterminació dins d’aquesta legislatura” pel seu compte en una sessió parlamentària que va indignar els seus socis d’ERC. Una proposta que tornava a posar un calendari d’actuació i que es nega a concretar considerant que “els detalls” haurien de ser espai d’una negociació que considera que hauria de transcendir les fronteres dels partits polítics del govern. Però el diable està en els detalls i no hi ha cap senyal fins ara que el sobiranisme sigui capaç en un futur proper de concretar una línia d’exercici de la sobirania que es pugui implementar. Per no repetir el silenci de l’any 2017, quan la declaració unilateral d’independència va anar seguida d’un buit que encara avui ressona en les orelles dels ciutadans de Catalunya fossin o no sobiranistes.

¿És possible la unitat estratègica sense una lectura coincident, sense un diagnòstic compartit, de la realitat? El president admet que és un dels factors que impedeixen sortir de l’impàs actual, que atribueix també al seguit d’eleccions celebrades a Catalunya.

De fet, el cicle electoral no serà complet fins que el Parlament de Catalunya s’hi sumi, i la convocatòria està en mans del president de la Generalitat o bé del calendari que marqui el TS si inhabilita Quim Torra. Difícilment s’obtindria a la cambra una majoria per donar suport a una altra figura política sense passar per les urnes i, de fet, en cercles polítics del mateix govern s’admet que no es poden descartar eleccions a la primavera.

El president Torra, provinent de l’activisme social i impulsor en algun moment des d’Òmnium Cultural de la idea d’un govern sense polítics, es veu a ell mateix com un outsider tot i ostentar la màxima representació del país. Afirma en l’entrevista que es pot col·locar “en la posició de demanar a tots els partits polítics que prioritzin un projecte de país i no de partit”. De fet, Torra deixa ben clar que la seva “decepció” amb els partits no és la que té amb una reacció popular que “no falla mai”.

Torra és un resistent a Palau, mantenint la bandera i esperant que algun líder polític espanyol tingui el coratge d’afrontar la pitjor crisi que amenaça Espanya des de la Transició, inclòs el terrorisme basc, que per violent no va tenir mai l’oportunitat de vèncer. Esperant que Pedro Sánchez es decideixi a fer política i n’assumeixi els riscos o que el carrer marqui un nou escenari, que l’experiència només ens permet anticipar que seria de més repressió.