Una altra forma de reivindicar és possible?
"No podem ser quatre gats i, a sobre, barallats". Ho diu una indignada del sector assenyat (els altres han fet punts de sobres per ser batejats com a sector rebentaire). La descripció que en fa no pot ser més exacta: aquest diumenge a la plaça Catalunya hi ha amb prou feines una vintena d'indignats, dividits en dos bàndols. Pocs i mal avinguts, com a les millors famílies.
Els convocants han fet una crida a "recuperar la plaça" a partir de les cinc de la tarda, coincidint amb el mig any d'aquell intent de desallotjament que va servir perquè molta gent sense cultura política aprengués que el conseller d'Interior del govern català es diu Felip Puig. Han convidat els assistents a portar-hi malabars, música, pintura i poesia, per animar una jornada "festiva i reflexiva" que ha de culminar amb la projecció de vídeos i fotos inèdites del 27-M. Sobre el paper, tot és bona fe i millors intencions.
Com que la plaça està ocupada pel muntatge de la pista de gel, que avança a bon ritme, l'acte d'avui s'ha de celebrar al voltant del monument a Francesc Macià. En teoria. Perquè tres joves que no fan gaire pinta de saber qui era Macià, ni ganes, decideixen que el que toca és pujar a la pista en construcció i cridar consignes com "no ens miris, uneix-te" o bé "a tu també et roben" (la traducció és meva). Porten caputxes i mocadors que els tapen el nas i la boca, i la veritat és que fan una mica de por. Això sí: amb una coherència que espanta, quan se'ls acosten les càmeres de televisió es treuen el passamuntanyes o similar i fan declaracions a cara descoberta.
"Volíem fer jocs infantils per passar l'estona mentre preparàvem la projecció, i en canvi estem patint els jocs infantilistes d'uns quants que sempre són els mateixos, són allò que els argentins anomenen rompehuelgas", lamenta l'Alejandro, que s'erigeix en portaveu dels indignats dialogants. Qualsevol nen dels que avui no s'entretindran amb jocs malabars tindria clar que aquests són els bons i els de dalt de la pista són els dolents. Però aquells criden molt i aquests tenen problemes tècnics amb el projector, de manera que els periodistes fem massa cas als qui menys s'ho mereixen. Un dels bons, en Roc, puja a parar els peus als boicotejadors, però ja estan massa esverats. "Sumeu-vos a nosaltres!", li etziben, amb paraules menys amables. I es posen a cridar "la plaça és nostra", en un to que em fa pensar en "la calle es mía" de Fraga.
"Què hi fareu, un concert?", demana un home al noi que munta la pantalla gegant. "Ah, vosaltres sou indignats? I on viviu, ara que ja no teniu les tendes aquí?". L'indignat de torn, sector bona gent, es carrega de paciència i li aclareix que l'acampada va ser temporal i que les seves accions van "molt més enllà d'acampar". Una altra forma de reivindicar és possible, segur, però no ho demostraran precisament avui. Fa fred, s'ha fet de nit i el projector es resisteix a funcionar. Els col·legues de ràdios i teles que han d'entrar als informatius tenen pressa, i de moment els únics que s'han fet sentir són els qui tenen menys raó. A peu de pista també s'ha improvisat una tertúlia de ciutadans emprenyats amb les retallades, amb l'aigua que es malgastarà per patinar-hi al damunt i amb el món en general.
Fa sis mesos, la plaça Catalunya estava presidida per un anunci de la multinacional sud-coreana Hyundai, amb el lema "una altra forma de pensar és possible". Ni fet expressament, tu. Avui l'anunci ja no hi és, però no sembla que hàgim de patir per les multinacionals: a l'Starbucks on escric això hi ha una cua de mil dimonis. Per Nadal, més d'un dels que ara demanen un caputxino (amb cafè "ètic i responsable", ep) patinaran a la pista de gel. Merry Christmas and a Happy New Year, doncs. O, com vaig llegir no sé on, Merry Crisis and a Happy New Fear. I de la jornada "festiva i reflexiva" del 27-N, tal dia farà un any.
