CORREPINSIBOTICLASTES

Les bones maneres

Us explicaré una història personal ben curiosa. Quan tenia 22 anys, tot just acabada la universitat, vaig entrar a treballar al departament comercial d’una empresa. L’equip comercial, la gran majoria venedors, es reunien un cop l’any: la clàssica convenció de vendes. Aquell va ser el meu primer dia de feina com a llicenciat. Recordo que estava nerviós. Tenia molts dubtes de com havia d’actuar. ¿M’havia de presentar a la gent o me’ls presentarien? ¿Havia de fer algun comentari o més aviat estar callat? ¿Havia de mirar d’ajudar o millor observar?

La convenció tenia lloc en un hotel de Sitges, ho recordo perfectament. I els comercials arribaven de tots els punts d’Espanya. Alguns havien vingut en avió, però d’altres amb cotxe. El cas és que un d’ells va començar a descarregar el portaequipatges i jo, que estava sense fer res, vaig anar a ajudar-lo amb les maletes. No m’ho vaig pensar gaire. Els meus pares m’havien educat així. El cas és que, passada una estona, el director comercial de l’àrea centre em crida a banda i em diu, molt seriosament: “Mira, has de saber que tu ets a les oficines centrals. Tens una autoritat sobre aquesta gent encara que siguis més jove. No et pots rebaixar a fer de mosso d’equipatge. O aprens a marcar distàncies amb la gent que tens a sota o no et respectaran mai”.

Vaig quedar molt disgustat. Jo ho havia fet sense pensar tantes coses. Per a mi les coses eren, i són, molt més senzilles. Van passar els anys. Em vaig adaptar molt bé a aquella nova feina. Em van valorar molt i vaig tenir una molt bona progressió professional. Allò ho vaig oblidar completament fins que, al cap de quatre anys, aquell home va venir al meu despatx. Havia vingut en cotxe des de Saragossa, que era la seva àrea comercial. Va entrar i va dir: “Vinc a dir-te adeu. Em jubilo i he vingut a signar els papers. Mira, hi ha companys a qui no em fa res perdre de vista. Però a tu no. Saps per què?”. “No”, vaig respondre. I va afegir: “Fa quatre anys vas tenir un detall que no oblidaré mai. Em vas ajudar a treure l’equipatge del cotxe. Des de llavors, sempre t’he apreciat i respectat”.

Ho havia oblidat. I no ho vaig oblidar mai més. Les bones maneres mai no sobren. És més: sumen. I tornen.