Renunciar a la immersió

Queixar-se d’una immersió que, en realitat, mai no s’ha dut a terme, és ben estrany

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

En democràcia, encetar o reobrir debats col·lectius no només és lícit, sinó necessari. Ara: obrir un debat com aquell qui s’emprova unes sabates, les compra i al cap d’una setmana pretén tornar-les perquè diu que no li van bé, és inacceptable. El PSC ha reobert un debat –i ben fet que ha fet!– i per això ara està políticament obligat a continuar-lo i, per descomptat, a proposar com el vol tancar. Aquí no estem parlant de quin color pintar un edifici públic sinó de la llengua, que a Catalunya configura identitats, tant si ens agrada com si no. Els catalanoparlants voten majoritàriament formacions independentistes mentre que els castellanoparlants voten unes altres opcions. Això no m’ho invento pas jo: són dades del CEO més o menys invariables des del 2010 ençà. Sí, ja sé que el seu cunyat és l’excepció en un sentit o en un altre, però les persones adultes no hem de categoritzar anècdotes.

La llengua, en definitiva, no és cap element accessori des d’una perspectiva identitària, ans al contrari. En altres contextos, com per exemple Irlanda del Nord, la cosa va de catòlics i protestants. Doncs miri, aquí no: la identitat la genera bàsicament l’ús real i habitual d’una llengua, no pas el seu coneixement acadèmic. Per “ús real i habitual” d’una llengua entenc la manera com s’expressa el renec proferit després de triturar-nos accidentalment el dit amb un martell mentre clavàvem un clau a la paret. Reconec que és un caracterització poc sofisticada, però sens dubte més clara i honesta que altres que posen damunt la taula variables que tenen com a objectiu prioritari defugir la realitat i fabular-ne una de paral·lela. Reconec també que, en relació a certs sopars de duro institucionals on la llengua pròpia sempre gaudeix d’una salut de ferro, admetre que el català ja és manifestament minoritari a Catalunya fa moltíssima mandra. I nosa. I tot plegat comptabilitzant també el castellà amb vocabulari català que utilitzen molts adolescents de famílies catalanoparlants (“No es va caure ningun nen”).

Qüestionem la immersió i el que convingui. Això sí, siguem coherents i no tanquem el debat en fals

Per què passa, tot això? En primer lloc perquè, a banda del Club Super3, les pantalles parlen en espanyol (o en anglès), i resulta que ara les pantalles són la realitat: gairebé no n’hi ha cap altra. En segon lloc, perquè la immersió ha estat un fenomen il·lusori justament on feia més falta que fos real. Queixar-se d’una immersió que, en realitat, mai no s’ha dut a terme, és ben estrany. Un cop assumit tot això, i continuant amb aquest debat obert recentment, caldria preguntar-se, per pura honradesa intel·lectual, per decència, que hauria passat si en comptes d’un model basat en la immersió se n’hagués aplicat un altre basat en les zones on, tret de comptades excepcions, la llengua habitual majoritària és o bé la catalana o bé l’espanyola. Mentre va existir aquella martingala etnicista de Tabàrnia –va ser el primer avís de l’existència subterrània de VoCs– es feia un mapa imaginari basat en la paritat rural/urbà. La realitat és molt diferent, però: en molts pobles de Tractòria, com deien els supremacistes espanyols, un considerable tant per cent de la població parla àrab, romanès o llengües eslaves. Facin un vol per llocs on hi ha indústria agropecuària, com ara Osona, el Segrià o la Segarra, i veuran que no exagero: el 50% de la població de Guissona són persones provinents de 47 nacionalitats. En canvi, on viu un servidor de vostès –entre Gràcia i Sant Gervasi, en ple centre de Barcelona– la llengua predominant és, de manera clara, aquell català que encara té en compte els pronoms febles. Les fantasies ètniques de Tabàrnia transposant els mapes de Bòsnia dels anys 90 fan riure.

Així, doncs, què fem? ¿Una immersió de debò –és a dir, no com la que s’ha fet fins ara– o bé una divisió per zones en funció de si allí hi predomina el català o bé el castellà? Per fer això legalment només caldria canviar quatre ratlles de l’Estatut vigent. ¿O potser hi ha alguna altra proposta alternativa que no sigui un truculent sí-però-no? Com que jo no he reactivat la bomba de rellotgeria del debat lingüístic, no em sento pas en l’obligació de desconnectar-la. En canvi, penso que tinc tot el dret a dir les coses pel seu nom, perquè ja en començo a estar cansat d’emprar eufemismes ridículs i de defugir determinats debats per no ser víctima dels gestors de la correcció política i dels seus auxiliars administratius. Qüestionem la immersió i el que convingui. Això sí, siguem coherents i no tanquem el debat en fals un cop constatem les inquietants conseqüències d’haver-lo reobert.