El problema segueix on era?

Sense una solució raonable per a Catalunya, l'estabilitat no arribarà

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

Una sentència judicial amb la transcendència de la que es va fer pública dilluns sembla que hauria de servir per marcar un abans i un després, per dibuixar un referent que reflectís, si més no, algun tipus de canvi d’actitud per part d’algú o de tots, alguna o altra variació sobre el guió previst. En aquest cas no és així, però. Com era previsible, la sentència judicial no resol, ni per casualitat, el problema de fons, que és polític. La qüestió no és, doncs, si calia aplicar només, com assenyalaven tots els indicis, la figura tipificada de la desobediència o bé apel·lar, com volien alguns, a la de la rebel·lió perquè, com encara insisteix el políticament moribund Rivera o l'irrisori Casado, s’havia produït un cop d’estat. Deixant ara de banda les implicacions humanes del cas –perquè resulta que aquí estem parlant de persones, de famílies, de biografies escapçades–, la sentència del Tribunal Suprem (TS) no serveix de res. El problema segueix on era? I de quin problema parlem?

El preàmbul de l'Estatut de 2006 explicava que Catalunya és un subjecte polític, amb tot el que això vol dir. Recollia les aspiracions del Parlament, que representava llavors la majoria absolutíssima de la població: 120 vots favorables sobre 135. Eren de CiU, el PSC, ERC i ICV. La condició de subjecte polític no és exactament identitària. És política, com ho indica la mateixa expressió. Gràcies a la pressió als carrers orquestrada pel PP, el Tribunal Constitucional (TC) va acabar liquidant, de facto, aquell Estatut. El que en va quedar no és el que va votar la ciutadania el juny de 2006. El juliol de 2010 hi ha la gran manifestació contra la sentència del Constitucional, i la gent acaba cridant majoritàriament "Independència". La tardor d'aquell mateix any puja Mas al poder, el gener de 2016 ho fa Puigdemont, etc. Tot això no cal detallar-ho perquè és prou conegut. El que sovint s'oblida –i ho trobo més aviat inexplicable– és que aquell sainet que ara s'ha transformat en drama no comença amb una demanda d'independència, sinó de reconeixement com a subjecte polític. La majoria independentista posterior no és ben bé una reacció a la sentència del TC, sinó a la negativa d'un reconeixement que, en termes polítics, ubicà llavors els catalans en un humiliant racó de pensar infra dignitatem.

Què pot impulsar el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític en les actuals circumstàncies? Probablement, la impossibilitat reiterada de governar Espanya

Val a dir que el TC sabia el que es feia. Un subjecte polític reconegut en el si d'un estat –sigui Espanya o qualsevol altre– té la possibilitat de ser tractat com a tal en instàncies supraestatals com la Unió Europea, cosa que fa que la independència política sigui llavors percebuda almenys com una possibilitat legítima. De ben segur que la burocràcia instal·lada a Brussel·les i configurada des de la dècada dels noranta com una mena de sistema d'excreció dels partits consideraria aquesta possibilitat com a errònia. En tot cas, no podria descartar-la alegrement com quelcom il·legítim. La sentència del TS permet escenificar un escarment important cap a un conjunt de polítics i cap a les persones que van votar els programes dels seus partits, però en cap cas erosiona la demanda de fons, la que a mitjà termini pot desembocar en la independència. De fet, pel que vaig veure dilluns al vespre, més aviat la fa créixer i li atorga un reforç addicional.

En un context d'inevitable precipitació argumental, he sentit comparacions entre la consolidació del moviment juvenil a Hong Kong i la situació de les darreres hores a Catalunya. Sí, és cert que les coses solen començar així i, per alguna o altra raó, quallen o deixen de quallar. Les dimensions geogràfiques, demogràfiques i econòmiques de la Xina ni tan sols es poden comparar amb les del minúscul territori de Hong Kong. Catalunya, en canvi, representa el 20% del PIB espanyol, amb fantasmada de fuga de seus empresarials o sense. Compte, doncs, amb una possible hongkonguització: en aquest cas no està gens clar qui hi guanyaria i qui hi perdria.

Què pot impulsar el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític en les actuals circumstàncies? Probablement, la impossibilitat reiterada de governar Espanya. Això no té res a veure amb les ridícules fantasies de "bloquejar el Congrés" –com, bonico?– que tenen alguns, sinó amb la necessitat de refer les condicions d’un diàleg que encara no s’ha produït realment. Quan Pedro Sánchez el descarta fent una mica el pinxet, està pressuposant que les properes eleccions l’instal·laran en un context d’estabilitat. És evident, però, que sense una solució raonable per a Catalunya, aquesta estabilitat no només no arribarà, sinó que cada cop serà més incerta.