14/05/2019

Europa és una inèrcia?

3 min

Comencem per un dubte que gairebé mai es verbalitza: ¿i si l’actual procés de construcció europea només fos el resultat d’una poderosa inèrcia relacionada amb una Guerra Freda que ja no existeix? Les primeres temptatives europeistes tenien, òbviament, un sentit claríssim en el doble context de la devastació de la postguerra i d’una política de blocs que encaixonava, en tots els sentits, un seguit de països en procés de reconstrucció. D’aquella contingència en va néixer una determinada actitud i una certa retòrica, no pas un projecte clar ni encara menys una idea d’Europa. Ni que sigui lloablement constructiva, una actitud en relació a Europa no és el mateix que un veritable projecte polític. ¿Té encara algun sentit perllongar aquella inèrcia sorgida d’una contingència històrica tan concreta? Penso que una resposta honesta és per força ambivalent. Té un sentit perquè hem acabat assumint la inèrcia com si fos una altra cosa, fins i tot a un nivell simbòlic. I no en té gaire perquè el context polític en què fou gestat aquell vague no-projecte ja no té res a veure amb les circumstàncies actuals. Europa ja no és una falca entaforada entre dos blocs en tensió, ni tampoc està en plena fase de reconstrucció i efervescència, ni juga un paper clar i específic en l’escaquer format pels Estats Units, la Xina i Rússia.

Hi ha encara un altre factor derivat dels primitius cercles concèntrics que, finalment, van donar lloc a l’actual Unió Europea: la centralitat encoberta de l’estat nació convencional. Es tracta d’un altre anacronisme derivat de la Guerra Freda. Dic anacronisme perquè la figura tradicional de l’estat nació resulta cada cop més estranya en el nou escenari dibuixat pel món digitalitzat, la globalització econòmica i els grans fluxos migratoris. El ciberespai no està ubicat en cap estat, i la globalització econòmica no respecta fronteres artificials, per molt venerables que siguin. Els immigrants del nord d’Àfrica o d’altres zones amb problemes estructurals tampoc van “a Espanya” o “a França”, sinó a barris concretíssims de poblacions concretíssimes. Hi ha reptes globals i hi ha reptes locals, però pocs passen actualment per l’obsolescent terme mitjà que representa l’estat nació. Tot i així, la Unió Europea tendeix a transformar-se només en un lobi d’estats que, entre altres coses, coarten els drets lingüístics de les persones que tenim la sort o la desgràcia d’expressar-nos en “llengües regionals”, un terme a mig camí entre la compassió i el menyspreu. La construcció europea entesa com a projecte polític, no com a inèrcia que fa mandra de canviar o fins i tot d'aturar, només fora possible amb una cessió substancial i probablement dolorosa de sobirania per part dels esmentats estats nació. Poden estar ben segurs que això no passarà.

L’ambivalència a què ens referíem abans es pot resumir en un dels episodis més durs que ha viscut el Vell Continent després de la Segona Guerra Mundial: la gran crisi que s’inicià entre el 2007 i el 2008. Com pot ser que països com Grècia arribessin a nivells d’endeutament públic i privat de dimensions tan monstruoses? La resposta la trobarem en el quinquenni que va del 2002 al 2007. Abans de 2002, quan el dracma era una moneda irrisòria d’àmbit estrictament local, ningú podia pretendre demanar grans quantitats de calerons a les corporacions financeres internacionals. El dia 1 de gener d’aquell any, però, els grecs ja pagaven en euros, no en dracmes. I l’euro, es miri com es miri, no és qualsevol cosa. Aquesta és justament la bona notícia. Fixem-nos bé en la bonica paradoxa: la mateixa causa de la crisi –un endeutament que només era concebible amb l’euro– va ser neutralitzada... gràcies a la fortalesa d’aquesta moneda.

Jo no crec en la viabilitat d’una inèrcia com la que ara mateix guia la construcció europea. Els britànics ja han decidit anar-se'n i, a nivell polític, els hongaresos i altres països és com si no hi fossin: van a la seva. Sí que crec, en canvi, en un gran projecte europeu basat en consensos polítics reals i actualitzats (no en inèrcies derivades del passat recent) així com en institucions derivades d’una cessió real de sobirania (no una feixuga juxtaposició de burocràcies). Tampoc crec que la identitat cultural d’Europa s’hagi d’inventar: encara que potser ens incomodi, és la que és. Coincideix amb una gran precisió amb els límits geogràfics de l’arquitectura gòtica. En definitiva, penso que la transformació del no-projecte europeu en una idea política estructurada reclama canvis arriscats que, ara mateix, pocs estarien disposats a dur a terme.

stats