18/06/2019

Recomposicions ideològiques

3 min

La política espanyola viu un moment de recomposició ideològica i també de reubicació de referents simbòlics. Per resumir-ho molt: la manca de voluntat per cauteritzar les ferides de la Guerra Civil tant durant com després de la Transició ha portat a una polarització quasi simètrica a la de fa vuitanta anys, amb una excepció que ja comentarem. Quan em refereixo a la política espanyola excloc la catalana: només cal observar qualsevol mapa electoral per constatar que es tracta de dues coses diferents. Tot i així, aquest procés de recomposició afecta sense remei el nostre país: els millors resultats de Vox en les passades eleccions al Congrés es van produir al barri de Sant Andreu de la Barca on hi ha la megacaserna de la Guàrdia Civil (14,9% dels vots) i a Talarn, on hi ha l’Acadèmia General Bàsica de Suboficials (12,7% sobre el total escrutat). Tenint en compte el volum irrisori que va obtenir aquest partit a la resta del territori, els resultats que acabem de comentar no poden ser considerats com una simple anècdota. Diu molt de qui és qui i, sobretot, de qui defensa què però fent veure que defensa una altra cosa (la Constitució espanyola, per exemple). Diu molt, de fet, de la monstruosa farsa on Tejero fa de Gandhi.

La recomposició ideològica de la política espanyola no pot reduir-se a la irrupció de Vox. Aquesta és justament la lectura fàcil ("abans hi havia una dreta moderada, i ara n’ha aparegut una d’ultra", etc.). No, les coses són, al meu entendre, molt més complicades. També més incòmodes. Fan referència a la naturalesa d’un nacionalisme espanyol hereu de la descomposició de les restes del vell imperi l’any 1898. Espanya s’endinsà al segle XX amb algunes de les pitjors coses que pot albergar un sentiment d’identitat: inseguretat, vergonya, ressentiment i aquell enorme complex d’inferioritat en relació a Europa. El franquisme no és res més que un episodi en aquesta perillosa forma d’afirmació nacional. Si fem abstracció del tema religiós i de la cantarella retòrica, el patriotisme de Franco i el d’Azaña són molt semblants. La profunda acritud amb què Azaña es refereix a Catalunya i les seves institucions en el seu dietari podria confondre’s amb la d’un falangista qualsevol parlant del mateix tema. En tot cas, això no és només una cosa dels convulsos anys trenta, sinó una norma que dura fins als nostres dies. Les opinions sobre la identitat espanyola del socialista Alfonso Guerra i les de qualsevol polític del PP són simplement les mateixes. I si Podem ha perdut força és més per aquesta raó que no pas per la imatge de lluites internes de la formació, que són iguals a les de qualsevol altre partit. Hi ha una cosa que, com dèiem al començament de l’article, sí que ha canviat. Als anys trenta l’actitud cap a l’Església catòlica i la monarquia marcava una línia fronterera decisiva. Avui ja no és així.

La recomposició ideològica del nacionalisme espanyol ha estat protagonitzada, en general, per antics militants de l’extrema esquerra: des de Jiménez Losantos fins a Pío Moa, que va passar de militar a la banda terrorista Grapo a ser un fervent defensor de la figura del general Franco. Avui, l’intel·lectual que dona un suport més ditiràmbic a Vox és l’exmilitant del PCE Fernando Sánchez Dragó. El nou nacionalisme espanyol que vindica, ara ja sense complexos, el franquisme, prové de l’antifranquisme. Tot plegat és menys incoherent del que sembla, en la mesura que, a banda de l’antifranquisme real, n’hi havia un altre de purament estètic. El marxisme va ser una ideologia, sens dubte, però a la dècada dels setanta també va ser una moda com una altra. I ja se sap que quan la protagonitzen cadellets de bona casa, la frivolitat constitueix un disculpable pecadet venial tant al barri de Salamanca com a Pedralbes.

Totes les recomposicions ideològiques, tanmateix, tenen un preu. Creen friccions que acaben esdevenint traus molt difícils de recosir. Ara mateix una peça clau del nacionalisme espanyol és Manuel Valls. Em fa vergonya posar-me la medalla, però moltíssim abans d’iniciar la seva actual aventura, un servidor de vostès ja ho va preveure en aquesta mateixa plana de l’ARA. Com es va explicar també en aquest diari la setmana passada, Valls no és un franctirador solitari, sinó el defensor de determinats interessos. La ruptura estratègica i teledirigida amb Cs forma part d'aquest entretingut espectacle. Que la primera gran victòria del nacionalisme espanyol a Catalunya hagi consistit a recol·locar justament una alcaldessa d’esquerres n’és la prova del nou. O del deu.

stats