La banalitat del bé

L’exclusió del debat de temes incòmodes, o tabú, sempre és avantsala d'algun despropòsit col·lectiu

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

Mirant enrere amb una certa atenció, és a dir, provant d’entendre la història com a alguna cosa més que un conjunt desgavellat de fets, un va aprenent a distingir la diferència entre les simples anècdotes i els veritables avisos per a navegants. Darrerament he observat una decidida tendència a considerar el consens raonable com si fos una forma imperfecta o incompleta del veritable objectiu, que és la unanimitat emocional sense fissures (de manera cada cop més freqüent, molts pretenen elevar-la, fins i tot, a la categoria de comunió mística). Això té conseqüències. Si el nostre horitzó és la unanimitat, l'oponent deixa de ser un discrepant i esdevé, directament, un heretge. Si observem amb una perspectiva crítica la qüestió, ensopegarem amb una constant històrica: l’exclusió del debat d'aquells temes que es consideren massa incòmodes, o fins i tot tabú, sempre és l'avantsala d'algun despropòsit col·lectiu. 

La cada cop més perillosa obsessió per anar més enllà del consens i aconseguir una unanimitat tan rotunda i esfèrica com l’ésser de Parmènides, afecta avui coses molt diverses. Els proposo un exemple històricament recent que mostra què passa quan el consens científic –fins i tot quan és erroni– es vol substituir per la pura unanimitat social. Em referiré a una tendència que va cristal·litzar a Suècia cap a la dècada de 1920 i que fou considerada com l’únic camí possible per superar allò que llavors, per estrany que ens sembli avui, es considerava una "emergència": la degeneració física i moral de la raça. 

Des de l'aprovació de la llei fins a la seva derogació el 1975 (!) unes 60.000 persones, homes i dones, van ser esterilitzades a Suècia

L’any 1922 el Parlament suec va decretar la creació de l'Institut Nacional de Biologia Racial (SIFR en suec) per determinar les característiques antropològiques dels habitants d'aquell país. L'objectiu era l'establiment d'una classificació de les “races” i grups ètnics del regne. Es van recopilar dades mèdiques, mesures corporals, fotografies, etc. de més de 100.000 persones, posant especial èmfasi en la ciència estrella d'aquell moment: la frenologia. Basada en pressupòsits grotescament pseudocientífics, la frenologia era l'estudi de les característiques dels cranis, les proporcions facials, etc. En tot plegat s'hi van invertir molts mitjans: aturar la degeneració de la raça es considerava urgent. Qualsevol que critiqués –ni que fos suaument– aquella dèria era considerat un element dissolut que anava contra el bé comú. 

El 1926 es van publicar els resultats d'aquelles recerques en el llibre 'Estudis racials suecs', coordinat pel metge i professor Herman Lundborg (1868-1943), que era el director de l'esmentat SIFR. Amb el suport de tots –repeteixo: tots– els partits polítics del Parlament suec, el 1934 es va aprovar la llei d'esterilització obligatòria, amb la intenció d'"higienitzar la raça". La insòlita unanimitat política derivava justament de la urgència del problema. Des de l'aprovació de la llei fins a la seva derogació el 1975 (!) unes 60.000 persones, homes i dones, van ser esterilitzades –i en alguns casos també lobotomitzades– en ser considerades "deficients, imbècils o degenerats". Tot això no fou el resultat d'una bogeria col·lectiva sobrevinguda sinó d'una inèrcia derivada d’un plantejament inadequat entorn d'un suposat problema que, en aquell moment, estressava una determinada societat (Peter Sloterdijk defineix la nació com "una comunitat d'estrès").

Potser estan pensant: "Això de Suècia és una comparació malintencionada amb el tema del canvi climàtic", etc. Doncs no: l'escalfament del planeta és una evidència científica objectiva. No seré pas jo qui la qüestioni. Una altra cosa molt diferent són les actituds irracionals sorgides a partir d'aquest fet tan preocupant com empíricament contrastat. Per exemple, tenint en compte les greus adherències semàntiques del terme, anomenar "negacionistes" als científics que, honestament, veuen certes coses concretes d'una altra manera és molt perillós. És un retorn a la figura de l'heretge. M'avergonyeix que molts intel·lectuals comparteixin aquesta mateixa opinió però no gosin fer-la pública per mandra o per covardia: és la lògica de l'heretgia, vella coneguda que existirà mentre hi hagi algú capaç d'apropiar-se de les paraules. 

El consens científic entorn a l'evidència de l'escalfament global del planeta, en definitiva, és una cosa, mentre que la consolidació d'una mena d'adhesió emocional unànime i quasi obligatòria cap a determinades actituds apocalíptiques i pseudoreligioses, n'és una altra de ben diferent. Abans hem vist un exemple que reflectia la banalitat del mal. Ara ens haurem d'anar acostumant a parlar de la banalitat del bé.