Com si fóssim independents

Les fotos de Pujol amb Kohl o Havel generen la il·lusió d'un dirigent a qui no li cal passar per Madrid

L'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, i l'excanceller alemany, Helmut Kohl, durant l'entrevista que van celebrar a Bonn, Alemanya, el 9 d'octubre de 1996. / M. URBAN / EFE
FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

Un dels capítols que vaig trobar més ben argumentats del llibre de Francesc-Marc Álvaro Assaig general d'una revolta, publicat el passat mes de setembre per Pòrtic, és el que duu per títol Trompe l'oeil. L'autor contempla els successius mandats de Jordi Pujol des d'una perspectiva que permet aclarir coses importants relacionades amb el Procés. "El pujolisme –explica Álvaro a la pàgina 241– construeix uns decorats i col·loca uns miralls que aconsegueixen donar una imatge de més poder del que veritablement es té. Tots els departaments del Govern planifiquen i actuen sota aquesta consigna: semblar un Estat, imitar les maneres d'Estat, com si Catalunya fos un Estat. El com si forma part de l'estil del govern de Pujol". Amb tots els matisos que vulguin, aquesta anàlisi s'ajusta a la realitat. Les fotos amb Kohl, Havel, etc. generen la il·lusió d'un dirigent que no necessita passar per Madrid a l'hora de prendre decisions polítiques d’envergadura. Com si no fos el president d'una comunitat autònoma amb unes competències limitades. Com si fos el cap d'estat d'un país independent. Com si, com si...

Actuar com si el Procés que va passar avall el 27 d'octubre de 2017 seguís endavant implica tornar a la lògica dels decorats

L'astúcia i la tenacitat de Pujol obtindran els seus fruits, evidentment, malgrat l'atenta mirada d'una diplomàcia espanyola que sempre maniobrarà amb discreció, però també amb determinació, quan vegi amenaçats els seus interessos (res a veure amb les estridències de Borrell). En tot cas, l'objectiu d'aquell "com si" no eren els grans manaires internacionals, que coneixien perfectament l'abast real del poder de la Generalitat, sinó els mateixos catalans. D'alguna manera, Pujol aconsegueix una cosa que, de fet, explica els quasi 24 anys del seu mandat: mostrar que els esforços per assolir la independència resultaven inútils perquè, de facto, ja érem independents. No de iure, d'acord; però sí de facto. Als qui es vanten ara d'una mena de pedigrí sobiranista, cal recordar-los que la il·lusió fou clarament transversal, i que va durar ben bé fins el 2010, és a dir, set anys després del darrer mandat de Pujol, cosa que inclou l'ERC del tripartit. En aquell precís moment, la immensa majoria dels antics votants convergents, que llavors constituïen el gruix del nacionalisme català, cauen de la figuera i s'adonen que allò que proposava el preàmbul de l'Estatut de 2006 aprovat en referèndum –el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític– mai no serà acceptat pel govern de Madrid. 

El ressort mental del "com si", però, no desapareix de la mentalitat dels vells i nous votants independentistes, i això explica, entre moltes altres coses, l'immens error del 27 d'octubre de 2017, quan el Procés polític iniciat el juliol de 2010 dona pas a una altra cosa que, curiosament, encara no ha estat batejada amb cap denominació específica. Em refereixo a la situació d'incertesa i precarietat –política, institucional, etc.– que estem vivint –o patint– des d'aleshores. La temptació de buscar un bon racó on anar a ploriquejar és gran. No ens precipitem, tanmateix: resulta que no som els únics que han jugat al "com si". Jo diria, fins i tot, que alguns n'han abusat encara més. Tot i la manifesta hostilitat amb què la Unió Europea contempla les reivindicacions nacionals de Catalunya (els recomano, per exemple, l'entrevista a l'eurodiputat del Sinn Féin Matt Carthy, publicada per aquest diari dissabte passat), el "com si" d'Espanya està endinsant-se en un important procés d'erosió i pèrdua de credibilitat. El llautó és avui ben visible. Espanya també ha jugat al "com si", com a mínim, des del 1978, amb una Constitució redactada com si les estructures bàsiques de la dictadura franquista –judicials, militars, etc.– haguessin desaparegut per art d'encanteri. Una Espanya amb un cap d'estat –el rei Joan Carles I– que disposava de legitimitat democràtica com si, en realitat, no hagués estat imposat pel general Franco com a " sucesor a título de rey". Etcètera. 

Les fantasies del "com si" afecten igualment una Unió Europea que actua, de fet, com si fos la mateixa sòlida estructura que havia estat fa 17 anys, quan va implantar l'euro amb èxit. Observant les coses en conjunt, doncs, és cert que, com va dir Oriol Junqueras, "estem a mitja partida". Però resulta que el joc i les seves regles ja són unes altres, afegiria jo. Actuar com si el Procés que va passar avall el 27 d'octubre de 2017 seguís endavant implica tornar a la lògica dels decorats i els miralls que hem comentat abans. Uns altres decorats i uns altres miralls, d’acord, però col·locats amb la mateixa lògica del "com si".