El mal de queixals espanyol

Espanya és i serà més o menys inestable mentre no es trobi alguna sortida raonable a aquest tema

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

La cosa sempre comença amb una fibladeta a la boca. Poca cosa. Ni cas, doncs. Després la fibladeta es fa més intensa. No cal donar-hi gaire importància, tu. Al cap d'un parell de dies, però, la fibladeta esdevé una fiblada de debò. I després arriba la inflamació, el dolor intens, el pus i altres amenitats. El dolor aconsella anar immediatament a l'odontòleg, perquè resulta que el queixal està corcat. Sabem que no ens agradarà la punxada de l'agulla hipodèrmica de l'anestèsia, ni la imminència d'aquells antibiòtics de cavall, ni encara menys que calgui arrencar la peça. ¿I si esperem que –disculpin el verb inventat– el queixal es descorqui i torni a ser immaculat com l'ivori? Vostès en coneixen algun cas? Jo tampoc. 

La primera fibladeta del mal de queixal identitari d'Espanya es va fer efectiva fa tot just 134 anys. Sí, ha plogut una mica des de llavors... Es tractava de l'anomenat Memorial de Greuges del 1885, un text més esmentat que no pas llegit. Els recomano que se'l mirin amb atenció; en trobaran una magnífica edició comentada al web del Parlament. A diferència del que suggereix el títol, aquest paper no és una amanida de queixes de ploramiques coberta amb una salsa espessa de victimisme, sinó una anàlisi molt precisa i lúcida d'un problema estructural. Convé subratllar-ho, això. Hi ha problemes conjunturals i hi ha problemes estructurals. Els primers poden ser molt i molt complicats, però tenen una sortida sense necessitat de tocar res substancial. La solució dels segons, en canvi, passa per la incomoditat de remoure coses: de replantejar-les, fins i tot de canviar-les. El que es proposava al Memorial de l'any 1885 no era la independència de Catalunya, sinó tot just la seva acomodació a Espanya. Això volia dir alguna cosa més que la correcció de polítiques aranzelàries o el traçat de més quilòmetres de ferrocarril cap als llocs on es produïa industrialment. No, amb el que ara anomenem infraestructures no n'hi havia prou. El Memorial parla sense embuts d'una llengua maltractada i d'una identitat nacional ubicable en l'esfera del subjecte polític conscient de ser-ho. No, no parlaven precisament de folklore ni de vestits regionals. 

El motiu real de desavinença entre Sánchez i Iglesias no ha estat el nombre de subsecretaries que li tocaven a Podem, sinó el futur de Catalunya

Suposo que no cal que repassem ara la resta dels 134 anys esmentats... Centrem-nos en aquest xafogós setembre del 2019 en què el president en funcions del govern espanyol, Pedro Sánchez, s'ha vist amb l'obligació de convocar eleccions a causa del vell "problema catalán". Que ningú no s'enganyi: Espanya és i serà més o menys inestable mentre no es trobi alguna sortida raonable a aquest tema. El motiu real de desavinença entre Sánchez i Iglesias no ha estat el nombre de subsecretaries que li tocaven a Podem, sinó el futur de Catalunya. L'únic analgèsic que permet fantasiejar que el problema ja està resolt són coses com els afusellaments al Camp de la Bota a començaments de la dècada del 1940 o, fa ben poc, l'aplicació de l'article 155. Val a dir que la connexió causal entre ambdues coses s'anomena règim del 78; no em vinguin, doncs, amb aquests romanços de la Constitució alemanya, que volen esborrar el rastre del franquisme per la via de l'hermenèutica jurídica de 'quita y pon'. Fa de mal dir, però és així: tu afuselles Companys a Montjuïc i dius "Mira, ara ja no em fa tan mal el queixal!" El problema, però, segueix on era. Inventar-se ara cops d'estat i rebel·lions sedicioses amb folre i manilles, o fins i tot fabular atacs terroristes amb petards de diables, té un efecte balsàmic efímer, il·lusori. 

Al cap d'un temps, les molèsties tornaran. Seran setmanes, mesos, anys? No ho sé, però el problema continua sent el mateix. Perquè això no és un tema de lideratges, ni de partits polítics, ni d'aritmètica parlamentària entre PSOE i Podem, ni de bregues internes entre els tres partits que assumeixen l'herència del cop d'estat del 1936. Tampoc és una qüestió d'infraestructures, ni de retards de Rodalies, ni de gestió d'aeroports, ni de res per l'estil. Tard o d'hora, aquest tipus d'assumptes se'ls emporta el vent. Aquest no: fa 134 anys que és el mateix. És un problema polític de caràcter estructural. Afecta la mateixa identitat nacional d'una Espanya que no pot posar lletra al seu himne perquè no sap ben bé què és ni cap on vol anar. En fi, ja s'ho faran. Des del 2017, però, l'assumpte que no volen mirar de cara ha erosionat la credibilitat democràtica d'Espanya a nivell internacional. Les sortides de to de Borrell han contribuït a atorgar a tot plegat un entretingut to grotesc de taverna. Segons ell, la culpa és del dentista.