El règim del 78 i Pujol

Pujol va cometre un error que no resultaria exagerat qualificar d'històric

FERRAN SÁEZ MATEU
Ferran Sáez Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

Gràcies als mitjans de comunicació que van col·laborar activament –és a dir, delictivament– en l'anomenada 'operació Catalunya', avui Jordi Pujol és un curiós condemnat sobre qui no pesa cap condemna. Convé recordar que la xarxa criminal de corrupció, extorsió, falsedat documental, malversació i amenaces de l''operació Catalunya' és la que va obtenir il·legalment la informació sobre els diners de la família Pujol a Andorra. Aquesta xarxa, sigui dit de passada, és la mateixa que es va inventar el número del compte corrent de Xavier Trias a Suïssa, per exemple. Amb la complicitat directa del PP, el PSOE i Cs, de la iniciativa patriòtica perpetrada des de les clavegueres de l'Estat no se'n sabrà mai res, com tampoc mai no traurem l'aigua clara sobre la presumpta complicitat d'aquestes mateixes clavegueres en l'atemptat terrorista de l'agost de 2017, organitzat per un delinqüent que estava protegit pels serveis secrets espanyols. Faig aquesta introducció perquè penso que ni en el cas de Pujol ni el del sursumcorda no podem permetre'ns el luxe de mamar-nos el ditet amb tanta alegria.

Pujol va cometre un error que no resultaria exagerat qualificar d'històric, i ara fa cinc anys, el 25 de juliol, el va agreujar tot explicant una història sense cap ni peus. El camí cap al referèndum d'autodeterminació que s'acabaria celebrant l'1 d'octubre de 2017 se'n va veure seriosament afectat. Jordi Pujol, el polític català més important des de Prat de la Riba –que sempre ha estat el seu referent polític–, perdia tota la seva credibilitat d'una manera sobtada, i amb aquell punt de dramatisme truculent i tronadet dels sainets vuitcentistes. Però qui quedava greument tocat era, en realitat, el nacionalisme català en el seu conjunt. Perquè allò no qüestionava només la figura de Pujol, ni la de CiU, ni la de determinades persones i organitzacions del seu entorn. No: la figura de Pujol és molt anterior a la Transició. Moltíssim. Per això discrepo de Josep Ramoneda quan, diumenge passat, afirmava que "la victòria [en les primeres eleccions autonòmiques] el va convertir [a Pujol] en un personatge clau de la Transició: l’encarregat d’enquadrar Catalunya, el gran enigma, en el nou règim". Doncs no: l'any 1975, Pujol ja portava més d'un quart de segle lluitant per la reconstrucció nacional de Catalunya, amb presó inclosa.

Pujol no és un personatge de la Transició. Cebrián sí: representa l'essència d'aquella oliosa impostura

Fa uns anys, vaig dirigir la tesina de la periodista Anna Roig sobre la revista 'Forja', editada per l'escola Virtèlia des del 1945. El que durant quasi 24 anys fou president de la Generalitat de Catalunya no va ser mai alumne del centre, però hi va estar vinculat a través de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia com a confrare major. En aquell treball acadèmic, Roig recuperava els primers articles del polític català a la revista. Tenen un interès històric extraordinari, perquè deixen entreveure amb una claredat desconcertant el tarannà del futur president de la Generalitat. Sent quasi un adolescent, Pujol defensa el mateix que va defensar ostentant el poder, que és el mateix que afirma avui, ja fora de la vida pública.

Des de l'oportunisme sòrdid dels qui, als anys 70, van anar fent saltets del falangisme a l'extrema esquerra de fireta, i d'allí a la socialdemocràcia de moqueta als anys 80, la coherència de Pujol va resultar sempre imperdonable. Actuava com un mirall dolorosament incòmode. Dirigit per un ex alt càrrec franquista com Cebrián, 'El País' va aconseguir reunir a la seva secció d'opinió la col·lecció més vistosa de nets, fills o nebots de falangistes. Si més no a Catalunya, la seva feina era pontificar contra Pujol. Els seus pares van clamar per la 'lengua del imperio' i ells, amb el llenguatge amanerat del cosmopolitisme progre, van defensar que el català fos relegat a les caramelles. Deien, doncs, exactament el mateix, però amb un altre registre.

No, Pujol no és un personatge de la Transició. Cebrián, en canvi, sí: representa l'essència d'aquella oliosa impostura –una impostura de classe, per dir-ho en termes marxistes, que encara dura–. Pujol tampoc no va ser l'encarregat "d'enquadrar Catalunya en el nou règim". Això ho van fer, precisament, els col·laboradors de l'esmentat Cebrián, que era una mena de ministre plenipotenciari de Felipe González, sobretot en l'època de la Gran Corrupció. Convé recordar que el cas GAL, per exemple, no el denuncià 'El País', sinó 'El Mundo'. En definitiva: el cinquè aniversari de la confessió de Pujol hauria de servir per commemorar també les dotzenes de silencis hipòcrites que han caracteritzat la putrefacció estructural del règim del 78.