Més política i menys teatre

FRANCESC SERÉS
FRANCESC SERÉS

Els teatres barcelonins han estat protagonistes als informatius les darreres setmanes. Primer va ser notícia la renúncia del director del Teatre Lliure i després la conferència del president Torra al Teatre Nacional. Durant molts anys aquests dos espais van representar dues formes d’expressar la cultura institucional del país i de la ciutat. Recordo les bromes que la intel·ligència oficial barcelonina feia sobre l’adjectiu nacional aplicat al teatre. Els imagino avui, mirant cap a una altra banda quan descobreixen que el Lliure potser no ho ha estat tant, de lliure.

A Catalunya, les faltes de l’altre serveixen per tapar les pròpies. Quan un mira enrere pot veure que la competència interna dins de la política catalana ha esdevingut estructural per una raó clara: hi ha talent, hi ha capital, hi ha projectes però no hi ha ni poder ni tradició d’ús de poder. Tu pots autoqualificar de nacional un teatre que no tindrà mai prou per ser nacional; o el pots qualificar de lliure i, aleshores, reproduir antiquíssimes formes de comportament, porugues i interessades. La manca de poder arriba fins a cada racó de la societat. Quim Monzó en va fer una al·legoria a Davant del rei de Suècia, l’home a qui acaben estrafent per poder-lo encabir en un pis petit. La lectura de la novel·la de Monzó -aquesta és la gràcia de la literatura- va adquirint significats nous, i avui és una lectura excel·lent per interpretar el temps que vivim.

Hi pensava mentre veia el president Torra llegint el discurs. Pensava en l’expectació que s’havia volgut crear, en el teatre ple, en el focus que l’il·luminava i en el to que fa servir, que és el to que ens ha quedat després de tants anys sense poder real. Els darrers vuit mesos han estat lamentables, l’escenificació d’impotències entre PDECat, ERC i CUP ha desembocat en un discurs sense contingut i sense ànima. Un discurs que al final semblava que s’espolsava les responsabilitats quan va canviar de persona verbal. Torra va preguntar-se “I com ho farem?”, i va respondre: “Confieu en la vostra determinació, ajudeu-vos”. Com que només em surten renecs, ho diré així: ¿després de vuit mesos de paràlisi, retrets i coses pitjors entre JxCat, ERC i CUP, se situa la responsabilitat en el carrer, en la gent i en la majoria social? ¿De debò? Doncs compte, que aquesta gent és el millor patrimoni que té l’independentisme i hi ha un risc de fatiga altíssim. Això de jivaritzar la gent també és una pràctica habitual de la nova vella política catalana.

El sistema d’equilibris que sostenia els partits s’ha mogut i s’ha trencat perquè s’ha acabat allò que més o menys garantia el futur de les generacions posteriors o feia veure que el seu temps era bo comparat amb els anteriors. No vol dir que els partits no continuïn tenint poder o el poder d’impedir que les coses canviïn, però les preguntes ja s’han formulat. Per què l’Estat continua menystenint la cultura catalana? Per què la llengua és molt menys que de segona? Per què el dèficit fiscal, de tan abusiu com és, posa en risc la viabilitat econòmica del país i per tant de les generacions que en formen part? Per què es nega de manera sistemàtica el dret a decidir? I després de la tardor, per què es va reaccionar amb una violència impròpia d’un estat que es vol contemporani? Per què han actuat així mitjans, empreses i poders com la judicatura o la policia? Per què han fet servir una cosa tan miserable com l’extrema dreta? Les preguntes, avui, també afecten la Generalitat, si més no per passiva.

¿S’hi pot viure, reduït sota aquestes preguntes? I tant. I tant que s’hi pot viure. La gent viu a tot arreu del món, només cal conformar-s’hi. Sempre m’he preguntat què passaria si a Espanya hi hagués un govern decent que posés remei a algunes de les preguntes anteriors. Suposo, no ho sé, que l’independentisme baixaria, sobretot si l’alternativa és un discurs com “El nostre moment”. Torra va passar de puntetes pels interrogants que té l’independentisme, va apel·lar a la gent amb el sentimentalisme de l’estètica tova i el conjunt va ser molt poc creïble. Que el discurs fos escrit pel conjunt del Govern és encara més inquietant. Més que un punt d’inflexió que canviés la dinàmica dels darrers vuit mesos, vam tenir la sensació d’estar davant d’un punt que no se sap on segueix. El problema és que a través del discurs de Torra parlen les institucions del país, parlen els polítics que les dirigeixen i que haurien de donar respostes a les preguntes que ens fem. En comptes d’això Torra va dir que ens organitzéssim. Em recordava aquell cartell de la Guerra Civil que demanava a la població que fessin tancs, que eren el vehicle de la victòria. I la gent arronsava les espatlles demanant-se que com coi podien fer-ne, ells, de tancs. Al final, un té la sensació que qui millor ens va defensar va ser Lídia Heredia.

Les preguntes que no estan contestades, els problemes que no se solucionen, rebroten. Es poden presentar en la forma d’augment de recaptació de l’Estat a Catalunya (amb aquella alegria), en la de la dimissió per esgotament de Xavier Domènech o en el desastre de gestió -una gestió que avui és gairebé una gesticulació- que és avui Barcelona, fruit de la tensió en què conviuen tots els actors polítics que la conformen. Si no es contesten, demà tindrem un altre problema en infraestructures (triïn la comarca a l’atzar), demà passat plegarà Elisenda Alamany i una setmana més tard veurem com s’aprova l’enèsima llei (triïn-la també, que l’encertaran) que lamina qualsevol part del Govern. Que algú rebutjat a França aspiri a ser alcalde de Barcelona vol dir que aquí tothom s’hi veu amb cor: amb la tele, amb la ràdio, amb Barcelona o amb els Mossos. Ni nacional, ni lliure, i de vegades sembla que ni ganes de ser-ho.

Ja que la bestiesa de l’Estat cada vegada ens dona més raons per voler ser independents, fora bo que la Generalitat no ens les prengués i hi hagués alguna cosa semblant a lideratge i bona comunicació, si no és molt demanar. Fa massa mesos que hi ha més gent que política. I més teatre.