21/04/2018

‘Non plus ultra’ (i III)

4 min

EscriptorLa presència de símbols inquietants s’ha multiplicat durant els darrers mesos. Els símbols culturals es mantenen si no canvia la cultura que els ha creat. Actuen com a claus de subjecció del passat, com a forats cuc que connecten un temps amb un altre. La permanència cultural, esclar, és també una forma de pervivència social. Ho podem veure ara i aquí en els límits que marquen les declaracions o les representacions. Em refereixo a les imatges dels ministres de l’Interior i d’Educació i Cultura, Méndez de Vigo i Zoido, i de Defensa, De Cospedal, cantant l’himne de la Legió, El novio de la muerte. No és casual que el ministre d’Educació i Cultura hagi despenjat el retrat d’Unamuno del seu despatx fent seva, de facto, la frase de Millán-Astray: “Viva la muerte, muera la inteligencia ”.

És molt dur haver d’admetre que això és real i que representa una part substantiva d’Espanya. Es reivindiquen, precisament des d’Educació i Cultura, les pors que han impedit evolucionar a la societat espanyola, les inseguretats que fan que encara avui -les reaccions al cas Puigdemont en són una bona prova- el nacionalisme espanyol necessiti enemics interiors i exteriors per assegurar la seva preeminència a la Península. Ni un patriotisme constitucional modern, han estat capaços de bastir.

Agafar la part pel tot seria tan frívol com obviar el pes que aquestes expressions han tingut durant els darrers anys. Pablo Iglesias va ser clar quan va dir que havíem despertat el feixisme. La història les té, aquestes coses: tard o d’hora acaba fent verbalitzar als seus protagonistes les paraules que la defineixen. Perquè fins i tot admetent que Méndez de Vigo és només una fracció de la societat, la comoditat amb què s’expressa, la pervivència de persones com ell en empreses o la influència d’aquests grups en institucions fan que el seu pes hagi estat decisiu perquè no es desenvolupés una democràcia plena a Espanya.

I és per això que alguns símbols han romàs, granítics, malgrat el pas del temps. ¿Qui no és capaç de veure en el “ todo atado y bien atado ” el relleu de la dictadura a la monarquia i la impossibilitat de reforma constitucional? Sí, impossibilitat, que fa que sempre hagi estat més probable i temuda una involució que una millora que superi el present. Que consti que tot això que escric com a independentista ho pot subscriure aquest altre jo que és per imperatiu legal, ai las, súbdit del Regne d’Espanya i que, com a tal, podria somiar avenços socials i polítics. No dic que no siguin possibles, però sabem que no ho seran a curt o mitjà termini, i que clarament no ens tindran a molts de nosaltres com a agents actius o passius.

Per això són importants els símbols i per això les ironies de la història fan que, en un estat com aquest, els únics autoproclamats Ciutadans són la caricatura dels ciutadans lliures i iguals que se’ns deia que podia acollir la modernitat. La ironia potser serà que al final l’únic partit català que podrà governar Espanya ho farà per lligar-la més al seu passat. Ho faran en una Espanya que no ha estat capaç d’assumir, per por i inseguretat, les seves diversitats i que ha vist com es degraden la llibertat, la fraternitat i la igualtat.

En l’article anterior parlava de com aquests anys i mesos que vivim ens permeten llegir d’una altra manera idees que han marcat èpoques senceres. Aquella gran teoria de la influència del catalanisme en l’esdevenidor i la transformació d’Espanya mostra ara els seus límits, que no són gaire generosos, tot sigui dit. No han estat gaire generosos, de fet, ni per saber com es podia contenir la contrareforma de l’autonomisme via article 155.

Aquí hem arribat: l’estat d’Espanya i dels seus símbols és lamentable. La monarquia ha d’empresonar cantants, la justícia es retroalimenta de la creació de causes que la justifiquen, el màxim representant institucional de la cultura i de l’educació es mostra cantant El novio de la muerte mentre el fracàs escolar bat rècords a Europa. Han hagut de substituir el terrorisme d’ETA pel dels CDR per mantenir la cohesió d’un Estat les elits del qual participen dels beneficis de l’empobriment de la seva gent. Hem indemnitzat una empresa que ha causat terratrèmols. Estic segur que ho podrem superar, vull dir que encara en veurem de més grosses. Encara sort que Espanya té Catalunya com a vàlvula d’escapament.

Espanya té una por atàvica a l’inconegut i cada generació renova la por al futur, a l’exterior i a la diferència. D’aquí l’etern sentiment d’inferioritat davant els altres països europeus. D’aquí la descàrrega d’ira de l’Estat amb els petits. D’aquí la manca d’una veritable revolució cultural que permetés encarar el segle XXI amb garanties, no fos cas que inventéssim nosaltres i ens convertíssim en alguna cosa diferent.

Tot això pot semblar exagerat i un panorama funest, però és que darrerament hem vist els mapes de la geografia humana i sempre hem trobat els mateixos materials. Un país contemporani no empresona cantants per cantar contra els reis perquè els estats moderns no solen tenir monarquies com la que ostenta el cap de l’Estat. Un país que mira al futur no pot acceptar lliçons d’expresidents com González o Aznar. El límit final s’ha superat quan tota aquesta cultura política s’ha pervertit de tal manera que ni el més sòlid s’aguanta: la meritocràcia -el pensament de tanta gent que estudiant o treballant honestament es podria aconseguir alguna cosa- s’ha pervertit fins al fàstic i ja tenim màsters regalats a polítics i postgraus a comissaris de policia.

La darrera de les vàlvules que podia servir de coartada per a tota la resta podria ser la d’un cert ordre econòmic més o menys endreçat i cívic. Era demanar massa. Van caure les cases, van caure els estalvis, van caure els sous i ara ha caigut també el mite de la formació. El “ todo atado ” també significava controlar les càtedres d’història, de literatura i d’economia des de les quals s’escrivia la història del país.

No n’han tingut prou. Han hagut de menester també els màsters per assegurar-se de ser capaços d’escriure també el futur.

stats