El que no va poder ser

Els polítics aragonesos troben en Catalunya la distracció perfecta per no abordar problemes com l’envelliment o la despoblació de grans zones de la regió que són a hores d’ara irrecuperables

Fa pocs dies el president d’Aragó, Javier Lambán, deia que els separatistes són excloents, supremacistes autoritaris i neandertals polítics. Ho va dir perquè aquestes paraules són rendibles i perquè dir-les amb regularitat és part del contracte polític que s’estableix a Aragó: la catalanofòbia és un requisit imprescindible, si es vol fer carrera política. Cada polític la modula segons li convé, fins i tot, en alguns casos -el de Marcel·lí Iglesias és el més evident-, com una fatalitat -acceptada fins a cert punt a contracor, però acceptada al cap i a la fi-, com el preu que s’ha de pagar perquè la dreta no li retregui cap mena de contaminació catalana.

Ha estat així des de fa molt de temps i res no indica que les circumstàncies canviïn: els polítics aragonesos van trobar en Catalunya la distracció perfecta per no abordar problemes com l’envelliment o la despoblació de grans zones de la regió que són a hores d’ara irrecuperables. Hi podem afegir la manca de plans culturals de recorregut i abast, una falta de projecte que explicaria no tan sols la deixadesa i la incúria general, sinó també la voluntat d’amagar el català, de no dotar-lo de cap mena de reconeixement fins que desaparegui. Aragó és un petit resum d’Espanya. Saragossa és un Madrid que s’ha fet gran gràcies a la despoblació que també ha provocat i la resta un territori que compta poc o res.

El procés independentista ha accentuat uns contrastos que tard o d’hora s’haurien acabat mostrant amb tota la seva magnitud. M’agrada pensar que podria no haver estat així, hi ha un altre jo que vol mantenir viva alguna esperança de canvi, un cert idealisme naïf que recorda que potser si les coses s’haguessin fet diferent als vuitanta i als noranta avui no estaríem així. Aquest altre jo és poc realista, són els vestigis que queden, borrosos i desdibuixats, d’un pensament federal o confederal, basat en el progrés, en l’entesa i en els contes de fades. El lloc de naixement, en aquest cas, és un avantatge.

Un avantatge fotut, perquè a alguns ens van fer viure, de prop i anticipadament, l’estat de xoc i el xoc amb l’Estat en què estem immersos. La bestiesa de Lambán és l’expressió educada i articulada d’un historiador, diputat de cultura a la Diputació de Saragossa. I és generalitzada perquè cap a baix no hi ha sostre i les expressions que es poden sentir, com es pot imaginar, són encara més dures. Una de les darreres vegades que vaig anar a Saragossa per parlar, entre altres coses, de la situació del català a la Franja, una veu de prestigi va tancar la discussió dient que, tal com estaven amb ETA, com volíem que es fes res pel català... Aleshores jo ja sabia que el català a l’Aragó era una taca, però començava a comprendre que pensaven que també els tacava a ells, que no se n’anava encara que freguessin fort i, el pitjor de tot, veia que no tan sols era estructural a l’Aragó, sinó que l’estructura era compartida a la resta de l’Estat.

Maleït avantatge, oi? Sí, perquè ho dic ben sincerament, si pogués triar, jo també hauria volgut un govern de l’Aragó que es fes càrrec de la diversitat lingüística i cultural, un govern que hagués vist en la diferència una riquesa i en la situació geogràfica una oportunitat. És clar que a Catalunya l’autonomisme va estrafer la política fins a deixar-la capada i sense projectes de debò, poruga i mesquina, satisfeta de si mateixa, i això podia ser observat des de fora sota una lent d’augments que mostrava una societat superba. No hi ha res perfecte, però fins i tot acceptant que fins a cert punt pogués ser així, ¿no era l’Estat, qui de debò tenia poder i per això la responsabilitat més gran?

Sigui com sigui, hi ha una part vivencial i política compartida entre la Franja, el País Valencià i les Illes -i excuso dir la Catalunya Nord-, pel que fa a l’únic motiu de debò pel qual em sembla imprescindible la independència: la pervivència d’una cultura i una societat, la possibilitat de projectar-se en el futur d’una manera plausible, és a dir, amb capacitat d’aportar a altres cultures i societats. Les històries d’Espanya són tristes perquè, més que acabar malament, sempre continuen sense remei. Que la política catalana sigui un desastre, mira, encara es pot entendre perquè mai no ha tingut poder de debò i aprendre a caminar pela els genolls a tothom. Que la justícia espanyola hagi respost amb presó; que els mitjans hagin escarnit les demandes de diàleg, deshumanitzat una societat i aquissat la ultradreta; i que, finalment, la política ens hagi descrit com a neandertals, supremacistes, autoritaris i excloents, no és res més que la confirmació d’una vella premonició. Tant de bo no hagués estat certa.