La veritat i la mentida

Cada vegada costa més escriure perquè cada vegada costa més acostar-se a la veritat dels fets. S’ha de poder llegir el que s’ha escrit sense que al cap d’un temps et pugin els colors, i costa molt perquè sabem que el terra que trepitgem no és estable, però ¿quan ho ha estat? ¿No contenien les dècades anteriors tot el que estem vivint sota diversos mantells de mentida, molt més gruixuts i sòlids que els que estem travessant aquest mesos?

Tenim certa tolerància a la mentida, hem crescut enmig d’enganys enormes, dels que poden justificar moltes accions i molts discursos. Ho són les falsedats polítiques amb què ens vam voler formar com a ciutadans, aquesta idea de país pròsper, democràtic i contemporani que amagava l’enorme embassament de merda que va descriure tan sincerament Pla, la cua del qual arriba fins als nostre dies. Les mentides propagades sobre una societat oberta -tancada com la mare franquista que la va parir- que alterna en el poder partits corruptes i que han fet servir el terrorisme d’estat. Les mentides, també, sobre un ascensor social dual, amb portes de privilegi per a les elits i escales per al servei.

N’hi ha més. ¿Parlem de mentides que fins fa quatre dies eren vigents a Catalunya? ¿Repassem les portes giratòries als consells d’administració de caixes? ¿O recordem com callaven els mitjans, encarregats d’investigar sobre com els oligopolis preparaven l’assalt a la ciutadania? Continuo sentint tertulians que recomanaven comprar accions de bancs que han fet fallida, articulistes que parlen d’enganys polítics, i recordo com llustraven les sabates als visitants il·lustres del Construmat. S’escandalitzaven perquè David Fernàndez li ensenyava la sandàlia a Rato i, escoltin, ni un bri de vergonya, ni cap pudor a l’hora d’exigir a l’actualitat política un rigor que ells no van tenir mai.

No vull donar-li una dimensió més tràgica que la que té, però tampoc amagar-la, perquè es tracta de distanciar-se tant com es pugui de les formes que ens han portat fins aquí, sigui quina sigui l’actitud política. De no repetir-les, que ja sé que és més fàcil d’escriure que de substanciar-ho en la complexitat humana de l’acció política. Però és que es tractava d’això, d’allunyar-se d’aquest món, sabent que seria llarg i dur perquè encara que no ho vulguem ens ha fet i ha crescut en nosaltres. Sí, el moviment independentista es va desenvolupar al costat de tres partits que eren un desastre. ¿Sabíem que CiU tenia corrupció a dins i que ens aniria petant als morros encara que no hi tinguéssim res a veure? Sí, i ens embrutava, i el xantatge a què ha sotmès els altres partits per netejar-se ha estat escandalós. ¿Sabíem que podriria les relacions amb ERC? Sí. ¿I sabíem que ERC era com aquells decorats dels westerns, que darrere hi havia molt poca cosa? Sí. ¿Pensàvem que la CUP era una calamitat? I tant, t’ho diuen ells, com molts militants d’Esquerra i de Convergència ratificarien fil per randa el que estic escrivint.

Sabíem també moltes altres coses. Que la política sempre té més cares tràgiques i ridícules que heroiques, i que no es fa tot en vuit anys, i tot i així que de vegades és necessari crear marcs de possibilitat. Mentides? L’independentisme ni propaganda sabia fer, i mira, si més no alguna cosa ha après. Recordem que fins fa quatre dies no tenia un argumentari travat i que, per exemple, el fet de publicar dèficits fiscals era gairebé un tabú. ¿Tenia dret, l’independentisme, a enganyar-se? Tenint en compte el nivell de porqueria en què ens ha tocat navegar, pecats venials.

La mentida, però, és perillosa perquè crea addicció, i les llicències han de ser les imprescindibles. Si no volen continuar fent el ridícul -un altre pecat venial, al costat del grotesc polític espanyol quotidià- cada dos per tres i perdre el capital humà acumulat, els líders independentistes haurien de buscar la tan reclamada unitat d’acció, sí, però abans que per qualsevol altra cosa, per dir la veritat i per consensuar un relat creïble. Altrament, la independència, que és una causa justa i cada dia més necessària, pot acabar bastardejada per uns interessos de partit que s’assemblen molt als monopolis polítics de què volem fugir. Ras i curt: si no s’explica clarament per què no es van poder construir les estructures d’estat, per exemple, és molt probable que no es puguin construir a mitjà termini.

Com si fes vergonya dir quins són els defectes de l’independentisme! Però si és el primer que s’ha d’admetre si es vol avançar. Són la part constitutiva de l’embassament que es vol abandonar. Perquè equivocar-se o no saber-ne més és comprensible: vivim en un Estat que no dubta a amenaçar amb morts, que fa xantatge a empreses i bancs, que pega a gent indefensa i que alimentarà la ultradreta si li convé, però és d’aquí d’on volem fugir.

La misèria estatal no pot servir per disfressar la mala fe que hi ha hagut dins de l’independentisme, ni per perpetuar unes formes de comportament que donaran la raó als Aznar, Cebrián o Rivera. La quantitat d’introspecció social, econòmica, cultural i política, si no va acompanyada d’un canvi d’actituds, haurà servit només per tenir raó i, finalment, per llançar-se-la al cap entre entitats, partits, carrer i xarxes socials. Per prendre’ns el pèl i anar tirant ja teníem el catalanisme de tota la vida, els seus beneficiaris i el seu inviable futur.

L’Estat no ha parat de donar nous arguments, cada setmana, per voler cada vegada amb més ganes la independència, però no es tracta de conrear l’autoajuda política ni de xipollejar en el bonisme, ara. Es tracta d’independitzar-se de les pròpies mentides perquè s’assemblen massa a les que ens han lligat fins avui. Esclar que sabem que hi ha moltes dificultats, com no n’hi ha d’haver si et posen a la presó... Però compte, perquè una cosa és arrossegar els vells embassaments de merda i una altra és fer-los servir els uns contra els altres. Es tractava de fugir-ne, no de duplicar-los; de canviar partits, institucions i entitats, no de situar al carril central de l’acció política el que pitjor sap fer cadascun d’ells.