24/03/2019

Els senyors gais del Vaticà

5 min

Meravellat davant del misteriós sancta sanctorum que explora el seu nou llibre, el periodista francès Frédéric Martel escriu que “ni tan sols al barri del Castro de San Francisco hi ha tants gais”.

Es refereix al Vaticà.

Els editors del llibre el van mantenir en secret absolut abans que es posés a la venda el 21 de febrer. Es publica en vuit idiomes i a 20 països, amb el títol de Sodoma a Europa Occidental i In the closet of the Vatican als Estats Units, la Gran Bretanya i el Canadà.

El llibre inclou l’afirmació que aproximadament el vuitanta per cent dels clergues catòlics que treballen al Vaticà, al voltant del Papa, són homosexuals. S’hi sosté que, com més ostentosa és l’homofòbia d’un eclesiàstic del Vaticà, més probable és que pertanyi a aquest col·lectiu, i que com més puges en la jerarquia, més gais hi trobes. I no tots són cèlibes. Ni de bon tros.

Me n’hauria d’alegrar, oi? Soc obertament gai. A vegades em mostro crític amb l’Església. Bravo per la denúncia de la hipocresia en càrrecs elevats i per l’afirmació que alguns dels que ens turmenten tenen motius retorçats. Visca el desafiament a la seva autoritat moral. Que entri la llum. Que surti la veritat.

Però estic preocupat i fins i tot una mica espantat. Sigui quin sigui el propòsit de Martel, pot ser que Sodoma no sigui tant una valoració constructiva com un arsenal de munició per als catòlics de dretes militants que ja frisen per fer una cacera de bruixes contra els sacerdots gais, molts dels quals són servidors exemplars, i castos, de l’Església. Aquests mateixos catòlics estan en contra de les reformes necessàries i citen les revelacions del llibre com a prova que l’Església ja és massa permissiva i ha perdut el nord i la dignitat.

Tot i que Martel mateix és obertament gai, presenta una visió sensacionalista dels gais i dedica la seva investigació als clergues catòlics que han tingut relacions sexuals amb homes, no als que n’han tingut amb dones. La promesa del celibat que fan els sacerdots impedeix les relacions sexuals en general, i el que viola la doctrina catòlica no és només el sexe amb gais, sinó el sexe fora del matrimoni. En aquest context, el fet que Martel se centri en l’homosexualitat fomenta la idea que és una condició particularment preocupant i morbosa.

El to del text no hi ajuda. “El món que estic descobrint, amb les seves 50 ombres de gai, és incomprensible”, escriu. A alguns lectors els semblarà que són “romanços”. L’autor desafia la creença general que el papa Francesc, que està envoltat de detractors, “forma part dels llops”, i aclareix: “No és cert, forma part de les reines”. Potser és millor en la versió francesa original, però aquest llenguatge és profundament ridícul i alhora profundament ofensiu.

Les fonts d’una gran part de Sodoma són vagues, i altres experts del Vaticà em van dir que la xifra del vuitanta per cent no és verificable ni creïble.

“No és una acusació amb una base científica, sinó amb una base ideològica”, va dir el reverend Thomas Reese, columnista del National Catholic Reporter, que visita sovint el Vaticà i ha escrit uns quants llibres sobre la jerarquia catòlica. “Un dels problemes és que els bisbes catòlics no han permès mai cap mena d’investigació en aquest sentit. No volen saber quants sacerdots gais hi ha”. Hi ha estudis independents que situen el percentatge d’homosexuals entre els sacerdots catòlics dels Estats Units en una franja que va del quinze al seixanta per cent.

En una entrevista telefònica, Martel va recalcar que aquest vuitanta per cent no és una estimació seva, sinó la d’un exsacerdot del Vaticà que cita pel nom al llibre. Però Martel presenta aquesta cita sense prou escepticisme i ell mateix escriu: “Són una gran majoria”. Segons diu, la informació de Sodoma deriva de 1.500 entrevistes fetes durant quatre anys i de les aportacions d’un munt d’investigadors i altres col·laboradors. Jo vaig ser corresponsal del Vaticà per al The Times durant gairebé dos anys, i el llibre té una riquesa de detalls que és persuasiva. Se n’ha parlat àmpliament i ha provocat debats encesos.

S’hi descriuen diferents subcultures sexuals, incloent-hi trobades clandestines entre clergues del Vaticà i joves musulmans heterosexuals que treballen com a prostituts. L’autor diu noms i, encara que molts són de clergues del Vaticà i altres sacerdots que estan morts o que tenen una identitat sexual públicament coneguda, Martel també dedica una energia considerable a suggerir que el predecessor de Francesc, el papa Benet XVI, és gai.

Potser entre les dobles vides que són objecte de la mirada de Martel la més vívida és la del cardenal Alfonso López Trujillo de Colòmbia, que va morir fa una mica més d’una dècada. Segons el llibre, voltava entre les files dels seminaristes i els joves sacerdots per seduir homes i contractava sistemàticament prostituts, a qui a vegades pegava després de mantenir-hi relacions sexuals. Alhora, promovia la doctrina de l’Església segons la qual tots els gais tenen “un trastorn objectiu” i acceptava l’exclusió dels sacerdots que es creu que tenen “tendències homosexuals profundament arrelades”, tant si segueixen el seu impuls com si no.

El llibre no equipara totes dues coses, i de fet exposa un argument molt diferent i important: que la cultura del secretisme de l’Església -una cultura creada en part per la necessitat dels sacerdots gais d’amagar qui són- impedeix la visibilitat dels que cometen abusos sexuals.

Tal com em va dir David Clohessy, un advocat que fa molts anys que defensa els supervivents d’abusos sexuals comesos per sacerdots: “Molts sacerdots topen amb un element dissuasiu a l’hora de denunciar els delictes sexuals dels seus companys. Saben que són susceptibles de ser expulsats. El que contribueix a l’encobriment és el celibat i una jerarquia exclusivament masculina, secreta, antiquada i rígida”. L’abús no respon a una orientació sexual determinada, com s’ha demostrat amb la multitud de casos de sacerdots que han tingut relacions sexuals amb noies i dones, incloent-hi monges, la victimització de les quals va ser reconeguda públicament pel papa Francesc per primera vegada a principis del mes passat.

Però aquest és un matís crucial que es perd molt fàcilment entre l’espessor dels signes d’admiració del llibre de Martel. I la major part de la gent llegirà els titulars ràpids sobre el tema en lloc de llegir el llibre en si. La conclusió que en podrà treure és aquesta: els sacerdots catòlics són retorçats. I els homosexuals fomenten l’engany i s’uneixen en societats excèntriques amb rituals estranys.

Vaig preguntar a Martel quin era el seu objectiu. “Soc periodista”, va dir. “El meu únic objectiu és explicar coses. No soc catòlic. No tinc cap ànim de venjança. No em preocupa que l’Església sigui millor o pitjor”.

Li vaig preguntar si no tenia por que els homòfobs convertissin el llibre en una arma. Si el llegeixen correctament, va contestar, s’adonaran que depurar els gais significaria deixar l’Església sense alguns dels seus herois, que carreguen contra l’homosexualitat com una manera de negar i camuflar el que realment són. Els cardenals que accepten més els gais, em va dir, són els que probablement són heterosexuals.

Deixant de banda tota la resta, el llibre parla de l’enorme tensió entre una Església que sovint vilipendia i margina els gais i una comunitat sacerdotal que n’està plena. “Aquest fet sura en l’ambient com una paradoxa gegant i insostenible”, va escriure Andrew Sullivan, que és catòlic i gai, en un excel·lent article de portada per a la revista New York el mes passat. Hi explica per què tants homes gais van entrar en el sacerdoci, especialment fa dècades: no se sentien segurs en una societat que els condemnava a l’ostracisme. La seva condició marginal els va donar una inclinació més espiritual i un desig més gran d’ajudar altres persones necessitades.

No estaven posant en joc cap elaborat estratagema ni buscaven l’equivalent clerical d’una sauna gai. Miraven de sobreviure, psicològicament i emocionalment. Molts encara ho intenten, i em temo que Sodoma no els ajudarà.

stats