Totalment a favor d’El Bulli

En Ferran Adrià és un geni inspirador. No només ha fet un art del seu ofici, sinó que, com tots els genis, ha generat el seu propi procés creatiu. És d’agrair que ara, a més, estigui disposat a compartir-lo i a difondre’l. És rauxa, és innovació i es feina intensa i persistent que aporta nous enfocaments a la seva disciplina, i, per acabar-ho d’adobar, és rendible. En aquests temps en què el lideratge compartit i el treball en xarxa són el nou paradigma, persones com en Ferran Adrià ens recorden que sí, d’acord, però la passió, el talent, el compromís i la determinació de les persones continuen sent instruments fonamentals per canviar les coses. Només tinc paraules d’admiració i crec fermament que el nostre país -i no parlo de la “marca” Catalunya, sinó del país real- necessita que el màxim nombre possible de persones puguin gaudir del seu guiatge. L’hi hem de posar tot molt fàcil perquè s’hi senti còmode i pugui desplegar totes les seves idees. Ell s’ho mereix i hi guanyem tots.

També entenc, i això encara el fa més important des del meu punt de vista, que s’entesti que la seva nova etapa sigui a la cala Montjoi. En Ferran Adrià pot fer les seves creacions a Nova York, Tòquio o Singapur, però on les idees van néixer i es van desenvolupar és en aquella cala de l’Empordà. Les persones som, també, fruit dels llocs que habitem. Dels paisatges i les vivències en un lloc determinat. Per descomptat, calia el do, però també hi han fet el so de les onades i les nits serenes de tramuntana. El cap de Creus, a més, és un dels paisatges més impressionants del país. N’hi ha molts altres, però el cap de Creus n’és un de destacat. No és només que m’ho sembli a mi, és que s’hi ha treballat i s’hi ha invertit molt perquè així ho ha vist molta gent.

El Parc Natural del Cap de Creus es va crear el 1998, just un any després que El Bulli obtingués la tercera estrella Michelin, catorze anys després de l’arribada d’Adrià al restaurant. L’any 2005 es va aprovar el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner, una fita per a la preservació in extremis del litoral català, el qual, si més no, reconeixia molts retalls d’espais encara no desenvolupats que mereixien ser preservats. Arribava tard, tardíssim, però va arribar. Per al cap de Creus les determinacions eren encara més precises que les que havia establert la llei del parc natural. Els planejaments urbans i el Pla Territorial Parcial de les Comarques Gironines van consolidar aquesta perspectiva. Tot i les seves mancances, tots aquests instruments van tenir processos de concertació, exposició pública, avaluació ambiental... el que, per fi, ja és normal, vaja.

L’any 2010 ben a prop de Montjoi es va enllestir l’enderrocament dels edificis del Club Méditerranée i la restauració del paratge de Tudela. Vaig tenir l’honor de poder assistir a l’acte institucional que ho va celebrar i, aquell dia, sense saber que El Bulli tancava, vaig escriure al blog: “S’ha acabat la desconstrucció total dels 443 edificis del Club Méditerranée i s’ha retornat l’espai a la seva configuració inicial. Un espai de geologia i un paisatge salvatge, inspirador. S’ha dissenyat un projecte paisatgístic de gran nivell. No és suficient integrar objectius i criteris ambientals als artefactes que construïm. Avui és necessari recuperar la funcionalitat dels nostres sistemes naturals, dels nostres paisatges després de dècades de menysteniment. És possible fer-ho. Ja no només desconstrueix en Ferran Adrià a la cuina, el laboratori del cap de Creus -on també es va instal·lar el primer molí eòlic de la península Ibèrica- torna a mostrar-nos el camí del futur, de la innovació”.

En aquesta bona línia aquesta setmana s’ha anunciat la desconstrucció d’una urbanització i la restauració dels aiguamolls de la Pletera, a l’Estartit. Un projecte amb finançament europeu i moltes institucions gironines implicades.

És per això que celebro la decisió d’en Ferran Adrià de proposar una pausa al Parlament. El Bulli ha de ser a la cala Montjoi, però l’esperit innovador concentrat en aquell petit racó de món reclama trobar una solució sobre les seves dimensions. M’hauria agradat tenir un Govern i un Parlament que hagués donat això per fet des d’un principi i que hagués treballat intensament per concertar, proposar alternatives. Un que evités engegar a rodar una política de país bastida durant anys, en comptes de tornar a explorar la via de l’excepcionalitat, sempre delicada en democràcia. Per sort un bon grapat de ciutadans han treballat intensament per fer-ho notar i finalment el mateix Adrià ha entès que això no podia ser. Totalment a favor.