El provincià

“Barcelona és provinciana” va ser una sentència que vaig començar a sentir a finals dels noranta, quan començava a treure el cap pels cercles culturals de la ciutat. Potser l’apel·latiu ja l’hi havien penjat abans, però al meu barri (la Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat) la gent no deia aquestes coses de la Gran Ciutat. Provincià és un terme que sol utilitzar-se per assenyalar la gent suposadament curta de mires perquè s’ha quedat ancorada en el típic pensament monodireccional i de mirar-se el melic que persones aparentment més sofisticades associen al poble, al que és rural. És a dir, és un terme despectiu, un sinònim de paleto. I a un xaval de l’Hospitalet li costava associar aquest adjectiu a Barcelona. Però allà al davant hi tenia una elit de persones cultivades a les quals llavors concedia molt crèdit, atrevint-se a aclarir-me el que, deien, era “la Barcelona real”.

D’una banda, vaig apreciar la gosadia d’aquells analistes crítics. De l’altra, vaig percebre un inquietant desajustament subterrani. Entenia el propòsit de carregar contra certa “política de botiguer” -així l’anomenaven- aplicada pels Governs de llavors; compartia el seu enlluernament per la multiculturalitat de, posem, Nova York; i el desig que l’herència dels Jocs Olímpics no se cenyís a una rutina turística, tot i que la paraula provincià em seguia semblant massa impròpia per definir la ciutat.

En qualsevol cas, vaig detectar que no captava gaire bé de què anava Barcelona. No descarto que això fos una raó per llançar-me a viatjar professionalment. Soc escriptor, i diversos dels meus llibres apunten al viatge. Indagar en altres pobles i ciutats m’ha anat oferint intuïcions no només sobre com respira la meva ciutat sinó també la meva família i jo mateix. Ja són més de vint anys, durant els quals no he deixat de llegir Unamuno, Rodoreda, Javier Marías, Casavella, Marta Rojals, Jordi Esteva, Puntí o Valle-Inclán, i d’escriure en espanyol, observant com diverses de les persones que abans deien “provincians” i a les quals havia seguit amb interès recorrien a paraules cada vegada més ofensives contra Barcelona i bona part dels catalans. També m’ha permès comparar realitats, moltes de les quals barcelonines, i treure conclusions sobre l’ús del llenguatge.

Així que ara sé -o he acceptat saber- que la Gauche Divine era tan de dretes com el seu propi nom indicava, i que anomenar Barcelona “provinciana” va triomfar en el seu dia com un lament còmplice entre els que volien més presència i poder. La lluita entre burgesos que en gran mesura determina Barcelona, i la connivència d’alguna gent “d’esquerres” de l’àmbit cultural molesta per la corrupció i perquè els fluxos de protagonisme i diners no els beneficiaven, va convertir el terme provincià en contramarca de Barcelona. Alguns dels seus promotors van decidir organitzar-se per insuflar modernitat a la capital catalana, així que van muntar un partit polític amb un líder disposat a épater el provincià, un xaval barbamec que es va enlairar en l’arena pública presentant-se en pilotes. Fot-li. Em dic Rivera, Albert Rivera.

Doncs bé: aquell hipster avant la lettre, l’higienitzador garant de la nostra avantguarda metropolitana, acaba d’avalar la candidatura com a alcalde de Barcelona de Manuel Valls amb l’argument que és un bon gestor que ve de París. Valls no coneix Barcelona com l’ha de conèixer un alcalde, ni tan sols hi viu, però, eh!, que ve de París! Així és la vida. Quan els regeneradors nus es posen corbata resulta que pel que es desviuen és per París.

Segueixo sense saber si Barcelona és provinciana però ara no dubto que a la ciutat hi ha algú que ho és. Per cert: la meitat de la meva família és de poble. Tinc amics que han crescut i continuen vivint al camp que odien el terme provincià... perquè el consideren un eufemisme. “Si et volen dir paleto, que almenys facin servir la paraula exacta”, va dir un l’altre dia, abans de proposar que titulés aquest article “ Paleto en pilotes”.

El temps rubrica o desmenteix tòpics, i encara que alguns al·legaran que l’independentisme rampant confirma el caràcter provincià no ja de Barcelona sinó català, hi ha raons sòlides per discrepar-ne. Però com que se m’acaben les línies, prefereixo apuntar a un altre lloc comú que es desmunta: el del català garrepa. Mentre bancs i empreses traslladen les seves seus socials i alguns proclamen l’enfonsament econòmic català, milions de persones segueixen votant contra les seves finances. Que paletos.

Etiquetes