L’acord amb l’Iran arriba deu anys tard

L’única cosa que s’ha de lamentar sobre l’acord entre l’Iran i el G-5 + 1 (els cinc membres permanents del Consell de Seguretat -la Xina, la Gran Bretanya, França, Rússia i els Estats Units- més Alemanya) assolit a Viena al juliol és que no es firmés fa una dècada. En els anys que han hagut de passar perquè prevalgués la sensatesa diplomàtica, el Pròxim Orient ha suportat una infinitat de tensions del tot evitables i oportunitats perdudes per a la cooperació en matèria de seguretat.

Des del 2003 fins al 2006, l’Iran va deixar clar a tothom que volgués escoltar-lo que estava disposat a acceptar els elements clau de l’acord actual, incloent-hi les mesures necessàries per bloquejar la producció d’urani i plutoni que serveixen per fabricar una bomba i uns mecanismes de vigilància molt estrictes. L’única cosa que demanava a canvi -més enllà, esclar, de l’aixecament de les sancions- era el reconeixement formal del seu “dret a enriquir” urani.

En les negociacions amb la Unió Europea entre els anys 2003 i 2004, l’Iran va suspendre voluntàriament el seu programa d’enriquiment a l’espera de la negociació d’un acord total. L’Iran va mostrar-se disposat a aplicar el “protocol addicional” i va permetre que l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica exercís una vigilància molt més estricta i extensa del que s’exigeix habitualment.

Aquest compromís es va acabar el 2005, a causa de la contínua insistència de la Unió Europea -amb el suport dels EUA- perquè l’Iran abandonés del tot l’enriquiment d’urani. Aquesta posició passava per alt el “dret inalienable” reconegut al Tractat de No-proliferació Nuclear (TNP) segons el qual els membres del TNP tenen dret a desenvolupar totes les fases del cicle del combustible nuclear dins d’un programa d’energia nuclear amb finalitats pacífiques.

Si Occident hagués optat per contenir d’una manera efectiva el programa nuclear iranià en lloc de destruir totes i cadascuna de les propostes raonables que incloïa, en aquell moment s’hauria pogut arribar a un acord. Però com que els Estats Units no parlaven amb l’Iran en cap nivell i la Unió Europea parlava però no escoltava, l’esforç no va arribar a port.

Els iranians no haurien acceptat mai el que consideraven un estatus de segona categoria dins del TNP. L’avenç en les negociacions només va ser possible quan el govern dels EUA, amb el president Barack Obama al capdavant, va admetre aquesta situació i va començar a establir converses extraoficials el 2011. La clau era, doncs, tenir present el sentit de l’honor de l’Iran.

Els detractors de l’acord de Viena al Congrés nord-americà, a Israel i al món àrab tendeixen a suposar que l’Iran no té honor. Creuen que sempre ha volgut construir armes nuclears i que els seus líders van firmar l’acord (que imposa limitacions al programa nuclear iranià per un període de 15 anys) només per reduir l’enorme pressió de les sancions, que actualment esclafen la seva economia. L’Iran està guanyant temps, argumenten els crítics, i segur que intentarà trencar els acords altra vegada.

Ningú s’hauria d’enganyar i pensar que l’Iran és un país modèlic a escala internacional, ni tampoc que ho serà d’aquí poc temps, però el fet és que aquesta percepció de les ambicions nuclears iranianes implica una visió errònia de les dinàmiques en joc. La meva opinió, basada en un diàleg molt més extens amb alts funcionaris iranians que el que han mantingut la majoria dels detractors de l’acord, és que l’Iran -encara que ha fet recerca tecnològica i encara que últimament ha desenvolupat diversos procediments per fabricar combustible i dispositius de llançament de míssils- no ha estat mai a prop de voler construir armes nuclears.

L’Iran sempre ha sigut extremadament conscient dels múltiples riscos que comporta travessar aquesta línia vermella. Sap que estaria exposat a un atac d’Israel, un país molt més ben armat, tant si té el suport dels Estats Units com si no; que les potències sunnites de la zona reaccionarien immediatament per contrarestar una bomba xiïta amb les seves pròpies armes nuclears, i que se li podrien imposar noves sancions internacionals demolidores. I hi ha un altre factor que no s’hauria de descartar precipitadament: les contínues objeccions dels líders iranians, que rebutgen clarament les armes de destrucció massiva per motius religiosos.

La qüestió és, doncs, per què l’Iran s’ha mogut tant de temps al caire del precipici, presumint de la seva suposada capacitat per construir armament nuclear i espantant Occident, Israel i els seus veïns àrabs. El motiu és, crec, un orgull nacional incontenible, el desig del seu poble de demostrar que l’Iran és una potència que cal tenir en compte, un país amb una capacitat tecnològica impressionant i certs límits a l’hora de patir la humiliació internacional.

Els iranians recorden vívidament el derrocament del govern electe de Mohammad Mossadeq l’any 1953, orquestrat per la CIA i els serveis secrets britànics. Recorden el suport d’Occident a l’odiat xa i a l’Iraq en la seva guerra brutal contra l’Iran durant els anys vuitanta, fins i tot després que Saddam Hussein fes servir armes químiques. I recorden el moment en què el president George W. Bush va afirmar que l’Iran formava part d’un “eix del mal”, malgrat haver col·laborat amb els Estats Units a l’Afganistan.

És comprensible que molta gent no hagi quedat convençuda de l’honestedat iraniana, entre altres coses perquè la manera de negociar del país -tant entre els moderats com entre els que defensen una línia més dura- tendeix a no ser gaire transparent. Ara bé, l’acord de Viena mereix un suport molt més ampli, i no només perquè les alternatives siguin tan poc atractives -en el millor dels casos, el manteniment d’una tensió extrema a la regió i, en el pitjor, un conflicte militar de dimensions catastròfiques.

De fet, tenim tots els motius per creure que l’acord recull i reflecteix els interessos reals no tan sols de l’Iran, sinó també de la comunitat internacional. Manté intacte un règim global de no-proliferació que semblava que s’estava esfondrant i aporta noves esperances per assolir una cooperació regional més àmplia en matèria de seguretat. La diplomàcia intel·ligent s’imposa sempre a la força bruta.

Copyright Project Syndicate