L’engany de la dissuasió nuclear

Aquests dies s’està dient molt que Ucraïna no estaria en la situació en què està si després de la Guerra Freda hagués conservat el seu important arsenal atòmic. És un argument amb perilloses implicacions polítiques, i no el podem deixar passar sense qüestionar-lo.

Malgrat la seva lògica aparent, hem de tenir clar que les armes nuclears no són un element de dissuasió eficaç, tant si es tracta d’evitar guerres entre grans potències nuclears com de protegir estats més febles d’atacs convencionals.

La tesi que l’equilibri del terror nuclear entre els EUA i la Unió Soviètica va ser el que va mantenir la pau al llarg de la Guerra Freda (i que després va contribuir en gran manera a evitar altres conflictes potencials, entre l’Índia i el Pakistan, entre l’Índia i la Xina, entre la Xina i els EUA) no és tan convincent com sembla. No hi ha dades que demostrin que en algun moment de la Guerra Freda la Unió Soviètica o els Estats Units tinguessin la intenció d’iniciar una guerra i se n’abstinguessin només perquè el bàndol contrari tenia armes nuclears.

Saber que l’adversari té armes extremadament destructives (com les químiques i biològiques abans del 1939) no ha impedit guerres entre grans potències. Ni tampoc l’experiència d’haver patit enormes danys en ciutats i baixes civils, ni tan sols després del bombardeig d’Hiroshima i Nagasaki: avui hi ha una forta evidència històrica que no va ser aquest el principal motiu de la rendició del Japó, sinó la declaració de guerra de la Unió Soviètica, que va tenir lloc poc després, aquella mateixa setmana.

Però si no van ser les armes nuclears les que van mantenir la “llarga pau” des del 1945, què va ser? Hi ha una explicació alternativa molt plausible, i és simplement que, després de l’experiència de la Segona Guerra Mundial (i la velocitat dels avenços tecnològics successius), les grans potències es van adonar que el dany provocat per qualsevol guerra futura seria increïblement horrible i superaria amb escreix qualsevol benefici imaginable.

¿És acceptable la idea, rellevant per al cas d’Ucraïna, que les armes nuclears són un anivellador estratègic necessari per compensar la inferioritat de forces i capacitats convencionals? És evident que Corea del Nord creu que la possessió d’un arsenal nuclear, per petit que sigui, li ofereix cert poder de dissuadir un hipotètic intent de derrocar el règim, i el que va passar amb Sèrbia el 1999, amb l’Iraq el 2003 i amb Líbia el 2011 sens dubte reforça la idea que un estat desproveït d’aquest tipus d’armes és particularment vulnerable.

Però en última instància, quan l’ús d’una arma seria evidentment suïcida, aquesta arma no pot ser un element de dissuasió gaire creïble. No pot impedir la gosadia que avui veiem a Ucraïna, perquè el risc que suposa l’ús deliberat d’aquestes armes és massa alt. I, en aquestes situacions, les dues parts ho entenen perfectament. El president rus, Vladímir Putin, sap que seria tan improbable que Ucraïna llancés un atac nuclear sobre Moscou en resposta a l’enviament de tancs a Crimea (o fins i tot a Dnipropetrovsk) com que ho fessin els EUA.

Les armes nuclears no són eines d’estabilització. Potser perquè el grau de destrucció de què són capaces fa impensable el seu ús militar en gairebé qualsevol circumstància imaginable. Potser pel tabú ètic que va inhibir d’usar-les fins i tot el secretari d’Estat dels Estats Units John Foster Dulles: va afirmar que si els EUA haguessin usat armes nuclears a Corea, al Vietnam o contra la Xina per la qüestió de Taiwan, a ulls de l’opinió mundial hauria estat la seva fi.

Sigui quin sigui el motiu, no han deixat de produir-se conflictes en què les armes nuclears haurien pogut tenir un paper i no l’han tingut. Penseu en la llarga llista de guerres en què països sense poder nuclear van atacar directament potències nuclears o no es van deixar dissuadir per la perspectiva de la seva intervenció nuclear: Corea, el Vietnam, Yom Kippur, Malvines, les dues guerres de l’Afganistan després de la dècada del 1970 i la Primera Guerra del Golf. També hi va haver casos en què el fet que les dues parts posseïssin armament nuclear, en comptes d’obrar com a factor de contenció, va oferir a un dels bàndols l’oportunitat de llançar accions militars de petita escala sabent que per a l’altre bàndol era massa arriscat respondre-hi amb un atac nuclear. Pensem en la Guerra de Kargil, entre el Pakistan i l’Índia, el 1999.

Hi ha moltes proves (i moltes anècdotes) que demostren el que en la literatura especialitzada es coneix com la “paradoxa de l’estabilitat inestable”: la idea que un aparentment estable equilibri nuclear en realitat propicia més violència. El vell argument conservador diu que “l’absència d’armes nuclears crearia un món on seria més fàcil iniciar una guerra convencional”. Però és més probable que sigui a l’inrevés: que la presència d’armes nuclears sigui el que va crear aquesta classe de món.

Que avui Ucraïna posseís armes nuclears sens dubte hauria sumat un agreujant a la situació: un motiu més d’enorme incertesa deguda al risc que es produís una catàstrofe per accident, per error en el càlcul o en el sistema, o per sabotatge. Fins i tot els partidaris del poder de la dissuasió nuclear han d’admetre que sempre ha estat una base massa fràgil per al manteniment d’una pau estable.

No es pot donar per fet que sota les enormes pressions d’una crisi prevaldrà la sòbria i reflexiva racionalitat, que mai hi haurà errors humans o tecnològics que portin a interpretar com una amenaça un esdeveniment innocu (com va passar el 1995, quan els assessors del president rus Borís Ieltsin li van aconsellar respondre amb una represàlia immediata al llançament d’un míssil de l’OTAN que va resultar ser un coet científic noruec). També hi ha un risc seriós que hi hagi problemes de comunicació (agreujat ara per la sofisticació de les armes de la guerra informàtica) i errors bàsics de sistema. Hi ha abundant documentació dels temps de la Guerra Freda que revela que el món va estar periòdicament a prop de la calamitat, molt més sovint del que es va saber llavors. I la recurrència d’informes sobre fallades de seguretat i aguts problemes de moral del personal de les bases de míssils dels Estats Units fa que aquesta perspectiva sigui encara més preocupant.

Els entusiastes del poder de dissuasió nuclear mai es cansen d’adduir arguments dolents. I res del que els he sentit dir en relació amb Ucraïna indica que estiguin millorant.

Copyright Project Syndicate