La correcta intervenció a l’Iraq

El president dels Estats Units, Barack Obama, mereix un suport incondicional a la seva decisió d’intervenir militarment a l’Iraq per protegir la minoria iazidita de l’amenaça genocida dels terribles militants de l’Estat Islàmic (ISIL). L’actuació dels Estats Units és del tot coherent amb els principis internacionals que regeixen la responsabilitat de protegir (R2P, sigles en anglès) les persones que estan en perill de patir un genocidi, un compromís adoptat de manera unànime a l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 2005. La intervenció militar nord-americana respecta totes les bases de legalitat i legitimitat de la R2P, i té moltes possibilitats de complir els objectius establerts a curt termini.

A diferència de la intervenció militar original a l’Iraq (que no complia cap dels requisits anteriors), l’actual missió respon a les peticions del govern iraquià i, tot i que no compta amb l’autorització del Consell de Seguretat de l’ONU, no constitueix cap violació del dret internacional. D’altra banda, se satisfan tots els criteris morals i prudencials que justifiquen l’ús de la força i que, si bé no estan admesos formalment per les Nacions Unides ni cap altra institució, han sigut al centre del debat internacional i han acabat acceptant-se al llarg de l’última dècada.

Els criteris de legitimitat assumeixen que, si es cometen atrocitats o bé es tem que es puguin produir, això és prou greu per justificar una resposta militar prima facie ; que la resposta té un motiu primordialment humanitari; que no hi ha cap resposta menys contundent que pugui ser prou efectiva per aturar o evitar els danys; que aquesta resposta proposa un ús de la força proporcional a l’amenaça; i que la intervenció tindrà uns resultats més positius que no pas contraproduents.

Les proves disponibles demostren que milers d’homes, dones i nens que han buscat refugi a les muntanyes de Sinjar, al nord de l’Iraq, estan en perill. S’arrisquen a morir no només de gana o de fred, sinó també a causa del genocidi dut a terme per les forces de l’ISIL, que consideren que els iazidites són uns apòstates i avancen ràpidament, perpetrant actes salvatges. La raó per la qual els Estats Units han desplegat les seves forces aèries a la regió és innegablement humanitària. És evident que unes mesures més restringides no serien prou efectives. L’únic dubte sobre el principi de proporcionalitat és si els atacs aeris i la distribució de provisions i aliments seran suficients per fer front a aquesta situació d’emergència.

A diferència de la invasió de l’Iraq liderada pels Estats Units l’any 2003, no hi ha motius per pensar que aquesta intervenció tindrà un balanç negatiu. Hauria d’aconseguir protegir els iazidites (i els kurds i altres comunitats d’Arbela), igual que a la intervenció que es va fer a Líbia l’any 2011 per aturar la massacre de la població de Bengasi per part de l’exèrcit de Gaddafi.

Si aquesta intervenció servirà per recuperar els territoris ja conquerits per l’Estat Islàmic i restablir la integritat territorial de l’estat iraquià ja és tota una altra qüestió. El govern d’Obama ha deixat clar que això dependrà, sobretot, de l’actuació del govern iraquià i de si l’exèrcit del país serà capaç de reagrupar-se i recuperar els ànims perduts.

Encara que alguns sectors conservadors dels Estats Units demanen mesures més radicals, no hi ha cap argument prou convincent perquè els Estats Units, Europa o Austràlia sacrifiquin encara més recursos humans i materials amb l’objectiu de fer costat a un règim que sempre s’ha mostrat tan incapaç i poc disposat a ajudar la gent del seu país i del mateix govern. Com ja he defensat altres vegades, l’única justificació possible (moral, política o militar) per renovar la intervenció militar externa a l’Iraq és el compliment de la responsabilitat de protegir les víctimes (o possibles víctimes) d’aquests genocidis massius.

Resulta una mica frustrant per a aquells que hem treballat per incorporar els principis de la R2P a la legislació internacional, i també per posar-los en pràctica, que els dirigents dels Estats Units es mantinguin reticents a utilitzar aquesta terminologia (una reticència que, en part, reflecteix el recel dels Estats Units davant de qualsevol iniciativa que sorgeixi de les Nacions Unides). Ara bé, seria molt injust queixar-se d’això quan Obama parla de “defensar la normativa internacional” i, a la pràctica, les seves actuacions responen a allò que els principis de la R2P exigeixen.

Evidentment, també hi ha molts sectors nord-americans (com l’especialista en política internacional Stephen Walt) que reclamen que es faci “menys”, al·legant que els interessos dels Estats Units no són suficients per justificar una intervenció, per més limitada que sigui. Però aquesta opinió, més pragmàtica, constitueix també una visió molt limitada dels interessos nacionals (basant-los únicament en la seguretat més immediata i els beneficis econòmics). I, a més, ignora una tercera dimensió: els beneficis a nivell d’imatge i reputació, cada vegada més importants a l’hora de decidir fins a quin punt els països estableixen relacions de col·laboració i es respecten els uns als altres. A tots els països els interessa ser (i que els considerin) com a bons ciutadans del món.

I no hi ha millor manera de demostrar la nostra bona voluntat com a ciutadans internacionals que la predisposició d’un país per actuar si té la capacitat d’aturar o evitar un crim massiu. Fa poc, en el context del procés de pau entre Israel i Palestina, a Obama se’l va criticar “per ser cerebral en una part del món que demanava ser visceral”. La seva resposta a la tràgica situació en què es troben els iazidites de l’Iraq ha sigut alhora cerebral i visceral, i això beneficia tant els Estats Units com la resta del món.

Copyright Project Syndicate