Per què lluitem contra l’Estat Islàmic?

Al Pròxim Orient hi ha una llarga tradició d’intervencions militars estrangeres insensates i desproporcionades; cal esperar, doncs, que la decisió del president Barack Obama de fer la guerra contra l’Estat Islàmic no acabi sent una més d’aquestes intervencions. Cap grup terrorista ha fet tants mèrits per ser aniquilat com aquests jihadistes saquejadors i genocides. Però, vista la manera com s’ha planejat i explicat, de moment, aquesta missió liderada pels Estats Units, no queda gens clar que els seus objectius s’hagin d’aconseguir amb un cost acceptable pel que fa a temps, diners i vides.

El principal problema és que les conquestes territorials de l’Estat Islàmic s’aborden des de tres perspectives totalment diferents, que demanen tres tipus de respostes operatives també diferents: hi ha la missió humanitària de protegir la població civil de l’Iraq i Síria de les atrocitats en massa, hi ha la necessitat de protegir els ciutadans d’altres estats del terrorisme de l’Estat Islàmic, i hi ha la voluntat de recuperar la integritat i l’estabilitat dels estats de la regió.

La retòrica d’Obama ha fluctuat entre els dos primers objectius i ha insinuat alguna cosa respecte al tercer, de manera que ha suscitat esperances i expectatives d’aconseguir tots tres objectius. Però només la missió humanitària té alguna possibilitat real d’èxit si s’aplica l’estratègia que actualment tenim sobre la taula, consistent en quatre punts: atacs aeris contra l’Estat Islàmic; formació, intel·ligència i equipaments per a les forces armades iraquianes i kurdes i per a l’oposició no extremista de Síria; intensificació de les mesures internacionals contra el terrorisme, i assistència humanitària als civils desplaçats.

La intervenció militar occidental pot ajudar a aturar la desintegració de l’Iraq i evitar la propagació del càncer de l’Estat Islàmic en països com Jordània. Però si 150.000 soldats nord-americans no van ser capaços d’estabilitzar l’Iraq a falta d’un govern eficaç d’unitat, les limitades mesures que s’ofereixen ara no podran restablir la integritat territorial de l’Iraq o Síria. I a hores d’ara ja hauríem de saber que qualsevol intervenció militar occidental impulsada per objectius manifestament polítics en lloc d’humanitaris corre, indubtablement, el risc d’exacerbar els sentiments sectaris.

Les coses podrien ser diferents si els EUA i altres actors importants a la regió emprenguessin simultàniament una gran iniciativa d’estabilització regional, però hi ha massa interessos contraposats perquè aquesta sigui una perspectiva realista en un futur immediat. La rivalitat entre sunnites i xiïtes vol dir que l’Aràbia Saudita i els estats del Golf no assignaran un paper mínimament significatiu a l’Iran. Occident tampoc reconeixerà el protagonisme de l’Iran en cap procés multilateral per por de perdre capacitat de negociació de cara al programa nuclear de Teheran.

Són pocs els disposats a acceptar que, malgrat el seu abominable historial, el president de Síria, Baixar al-Assad, ha de ser ara, gairebé amb tota certesa, part de la solució. I la ferida oberta del conflicte entre Israel i Palestina influeix en qualsevol enfrontament.

La lluita contra el terrorisme és un objectiu intrínsecament més convincent que l’estabilització política, i probablement el protagonisme que li han donat els líders occidentals es justifica per motius de política interior. Com més es destrueixi el caldo de cultiu d’aquest terrorisme, com es va fer amb Al-Qaida a l’Afganistan, menys caldrà preocupar-se per l’aparició de nous terroristes.

Però costa creure que, tot i el substancial suport ofert pels països àrabs, una campanya militar com la que ara s’està considerant aconseguirà aquest objectiu a curt termini o amb un cost acceptable a l’Iraq i als reductes de l’Estat Islàmic a Síria. El veritable pes d’aquesta lluita recaurà, com fins ara, en una cooperació internacional eficaç en matèria d’intel·ligència i mesures policials.

Les forces terrestres iraquianes i kurdes trigaran a ser prou competents per conquistar i retenir territoris, i les anomenades forces moderades de Síria potser no ho seran mai. Els atacs aeris sempre corren el ric de provocar la mort de civils i, per tant, poden exacerbar els mateixos sentiments que es volen neutralitzar.

A més, els atacs aeris a Síria sense el consentiment del govern ni l’autorització del Consell de Seguretat violen obertament la Carta de les Nacions Unides. La perspectiva d’atemptats terroristes promoguts per l’Estat Islàmic als EUA no és ni de bon tros prou real ni imminent per justificar la invocació del principi de legítima defensa. En la lluita antiterrorista el cor i el cap són molt importants, i costa més guanyar-se’ls quan els EUA i els seus aliats emprenen una acció militar que vulnera clarament el dret internacional. El fet que els estats àrabs hagin trigat a sumar-se a la campanya d’Obama és una prova del nerviosisme que molts senten per totes aquestes raons.

Sens dubte, el motiu més defensable per a l’acció militar és -i ho ha sigut des de bon començament- l’objectiu humanitari: la responsabilitat de protegir la població que corre el risc de genocidi, neteja ètnica i altres crims de lesa humanitat i de guerra. He afirmat que, en aquest cas, es compleixen totes les condicions necessàries, i es continuaran complint si l’Estat Islàmic manté el seu esgarrifós modus operandi.

Si s’atenen aquestes condicions, les forces nord-americanes i les de la coalició tindran tot el dret a aturar, debilitar i destruir la capacitat de l’Estat Islàmic, cosa que també afavoriria l’objectiu antiterrorista. Però l’objectiu principal de la intervenció seguiria sent inequívocament humanitari i, per tant, seria molt menys susceptible de represàlies antioccidentals que qualsevol altra missió. Potser hi hauria fins i tot una considerable tolerància internacional davant d’alguna acció a Síria ben planificada i limitada en el cas d’una amenaça humanitària clara i imminent.

Si la campanya contra l’Estat Islàmic es projecta i es du a terme tenint la protecció humanitària com a objectiu primordial i definitiu, no sols aconseguirà aturar les atrocitats, sinó que també permetrà grans avenços per frenar l’amenaça terrorista que n’és l’origen. Si Occident es desvia d’aquest objectiu primordial, aquesta iniciativa acabarà probablement com el rosari de l’aurora, com tantes altres al Pròxim Orient.

Copyright Project Syndicate