VIOLÈNCIA MASCLISTA

L’economia és clau per superar l’aïllament i el control masclistes

En el procés de sotmetiment de la parella moltes dones abandonen el mercat laboral

De les violències masclistes que tenen lloc en l’àmbit de la parella, una de les manifestacions més invisibilitzades és la violència econòmica. Tot i que les parelles i exparelles agressores l’exerceixen amb freqüència, i que limita clarament les possibilitats d’una dona de deixar enrere les relacions abusives, és la violència menys atesa en els programes de suport a les supervivents.

Sovint les dones que pateixen violència masclista acaben sentint -fruit del procés de patiment psicològic- que no estan legitimades per decidir sobre els seus recursos materials. En el procés de sotmetiment de la parella, moltes deixen de treballar fora de casa, perquè van sent aïllades. D’altres mantenen una aparent capacitat econòmica, però sense tenir el control econòmic efectiu dels recursos.

Fiscalitzar cada una de les despeses, responsabilitzar la dona dels deutes contrets per l’agressor, limitar-la pel fet de treballar fora de casa, prendre el control absolut de l’administració dels diners, amenaçar de negar necessitats bàsiques als fills... La violència econòmica pren formes diverses, però, en tot cas, el que pretén és minar l’autonomia, tant si la dona compta amb recursos propis (salari o propietats) com si no, les empobreix i esdevé una peça clau de l’estratègia sistemàtica dels agressors per augmentar la dependència de les dones i impedir que abandonin la convivència.

Durant temps (anys, en molts casos), les dones que pateixen violència en la parella viuen ignorant les seves pròpies necessitats per por, per supervivència i perquè la socialització de gènere ens educa (a totes) per posar les necessitats d’altres per sobre de les pròpies. Davant d’això, l’empoderament econòmic −que podríem sintetitzar en la premissa “sobre els fruits del meu treball, decideixo jo mateixa”− ha de situar-se al centre en cada procés de recuperació.

Empoderament econòmic

En la feina de suport a les supervivents de violència masclista, cal superar algunes mirades lineals i assistencialistes encara presents. Les dones han de tenir veu per prendre decisions pròpies, amb els seus propis recursos. Hem de posar en un primer pla les seves necessitats i desplaçar les necessitats d’altres, sense sentir culpa. És un canvi qualitatiu en la vida de qualsevol dona i, encara més, en les que han sobreviscut violències en el si de la llar.

Les polítiques i models de treball en què es respon a les necessitats econòmiques de les dones víctimes de violència masclista oferint-los (petites) ajudes no són suficients perquè es puguin reapropiar de l’economia i, així, es reapropiïn també de la capacitat de decidir més lliurement sobre la resta d’àmbits de la seva vida.

Les ajudes són imprescindibles, però cal incorporar l’empoderament econòmic en el centre del procés. L’objectiu ha de ser reapropiar-se de la capacitat de decisió sobre la pròpia economia com a part clau del procés per recuperar l’autonomia. És un repte polític, que fa que l’empoderament econòmic i el personal vagin lligats. Proporcionar eines a les dones perquè aconsegueixin empoderar-se econòmicament significa no només arribar a tenir una vida digna on, quan i com elles decideixen, sinó a sortir de la posició de “víctimes subsidiades”.

El fet de liderar el seu propi procés les torna a situar com a ciutadanes de ple dret -ja ho eren-, però participant de l’escena; deixant el lloc de passivitat en què, malauradament, se les ha situat durant un període de les seves vides i del qual intenten sortir.

Per aconseguir-ho calen polítiques -i, per tant, recursos econòmics- que posin el focus en la inserció laboral especialitzada i en condicions dignes, més enllà de sectors precaris i altament feminitzats. Això vol dir programes específics que responguin a la situació que viuen o han viscut, més enllà d’un procés d’inserció clàssic, cec al gènere i, encara més, a les necessitats de les dones que han viscut violència.

Tornar a agafar les regnes

Hem d’entendre que el moment d’incorporar-se al món laboral o l’inici d’un procés formatiu per a una dona danyada per la violència no l’ha de decidir un professional, sinó que és ella qui, tornant a agafar les regnes de la seva vida, ha de triar.

No podem oblidar que estem parlant de dones supervivents de situacions personals molt complexes i que, en aquest procés, han desenvolupat capacitats resilients; una resiliència que hem de posar en valor, també, en l’àmbit econòmic. Posar l’empoderament econòmic en el centre de la recuperació és l’aposta més clara per dignificar la situació de les dones supervivents de la violència masclista.