Allargar la victòria

La qüestió de Catalunya ara mateix és una prioritat diplomàtica

El dia 1 d’octubre vam guanyar. Per dimensionar aquesta victòria seria bo disposar de temps. Ens cal ser conscients de tot el que s’ha guanyat i establir l’estratègia en funció de l’anàlisi que d’aquí se’n desprengui. I aquest temps, sigui el que sigui, potser curt, en primer lloc ens és indispensable per posar en valor l’abast d’aquesta victòria. Un abast extern i intern.

El primer és evident: màxima repercussió internacional i mediàtica. Els desgraciats atacs als drets humans i civils, juntament amb la gran mobilització de la ciutadania, i els resultats són visibles, han ofert una agenda de reivindicació democràtica afegida que depassa qualsevol previsió. La qüestió de Catalunya ara mateix és qüestió europea d’alt nivell, conflicte viu en els despatxos i prioritat diplomàtica del dia a dia. Tanmateix, a nivell intern, els valors del civisme, de la implicació individual, familiar, de barris i escoles, han aportat un valor afegit a la comunitat catalana, al poble, que no havíem viscut mai abans amb tanta concòrdia. No han estat manifestacions, han estat nits, hores, dedicació, discreció, gens de protagonismes, sentit de servei. Aquesta és, doncs, una gran victòria.

Escriure sobre el que ha d’esdevenir els propers dies és més difícil que mai quan el silenci en temps de tanta complexitat és l’espai més confortable. Sortint de les consignes polítiques de ningú, considero que la reflexió i la capacitat de moviments intel·ligents ens ofereixen moltes més oportunitats que la rigidesa d’un full de ruta o la temptació d’uns i d’altres de tornar a fer partides individuals. Tal com reclamaven ahir els líders de l’ANC i Òmnium, cal mediació i diàleg, i mai fins ara s’havia tingut tanta força per assolir-ho. I per això cal temps per poder establir les coordenades del nou escenari. Els resultats exposats ho evidencien. Una de les primeres constatacions per parlar de victòria és que l’alta participació en aquestes condicions és un gran actiu que evidencia la solidificació de la victòria definitiva. El moment també ha desemmascarat encara més profundament la realitat i el poder de l’Estat al qual ens enfrontem. És terrible, i tenir-ho en consideració no implica arronsar-se sinó mesurar forces i estratègies. Cada vegada que ens hem allunyat de l’anàlisi del context hem errat. Ser conscients de tot el que omple la paraula victòria després del referèndum és molt més que llegir uns números o declarar una DUI. El gran repte és fer possible la independència i que aquesta sigui real en el temps. Resistir l’ara i redissenyar sense perdre un altre gran actiu de la victòria. La unió política del sobiranisme i el vincle de credibilitat i confiança de la gent amb el president i el vicepresident. Aquests dos valors són clau, i la lleialtat és el ciment.

La nostra força també és la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, la intel·ligència política i no oferir a l’Espanya immobilista el que volen a curt termini. Una gran ofensiva que massacri per molt temps les forces acumulades.

La filòsofa espanyola María Zambrano, que va denunciar reiteradament la paràlisi espanyola, en el seu oblidat llibre Persona y democracia va explicar en uns moments clau que estava pendent aprofundir en els conceptes poble, democràcia i identitats, i que la seva dimensió real encara exigia recorreguts nous, mirades obertes, carisma i conviccions. Mesurar la victòria és la impecable resposta de Puigdemont a un rei que va decidir mostrar el seu rostre real. Hem comès errors, som tots un poble. Ara cal calidesa i calma. Un autèntic lideratge polític que se sap construït i ara mateix representant d’una pluralitat política ha de prendre la decisió més difícil imaginable. Mediació, confiança, unió i joc net són més necessaris que mai, en un moment en què els interessos que hi ha per precipitar la deriva de Catalunya són molt foscos, llunyans i, com es pot veure, també lucratius. Deia també Zambrano que no hi havia progrés sense consciència històrica ni sense una mirada a la realitat que contínuament es mou.

La música de Leonard Cohen ens emmiralla de nou en la seva cançó Democracy : democràcia és quan tenim dubtes, quan ens arriba a través d’un forat a l’aire des d’aquelles nits a la plaça de Tiananmen; la democràcia ve de la sensació que això potser no és exactament real, o és real però no hi és realment. La democràcia es veu per una esquerda a la paret... Navega, navega, oh, poderós vaixell de l’Estat, cap a les ribes de la necessitat, passats els penya-segats de la cobdícia, a través de les ventades de l’odi.

Resistir és guanyar.

Etiquetes