Aprenentatges

El 21-D ens ofereix constatacions, de les quals hauríem de poder treure aprenentatges. No han estat unes eleccions ni normals, ni tampoc amb les exigències de garanties que una democràcia madura hauria d’oferir. Els fets de l’1 d’octubre, la intervenció del 155, els empresonaments, un exili obligat de part del Govern i l’ombra del procediment penal al Tribunal Suprem han engolit la paraula llibertat, que ha estat substituïda per resistència. Això ha representat un nivell important de dramatisme en el món independentista. Però el que no es pot negar, en cap cas, és que més del 80 per cent de la població ha anat a votar. I això, això sí, ha estat democràcia en estat pur. Aquesta és la primera constatació: la gent ha legitimat aquesta convocatòria electoral votant majoritàriament, i això comporta una fotografia real del país en termes ideològics i de sobirania popular. En resum: de voluntat política. I davant els resultats, complexos en un context com el que tenim, al que no pot ni ha de renunciar la política és a fer política.

L’independentisme, amb uns programes electorals adaptats a les circumstàncies, ha resistit i ha guanyat, però el sostre ajustat que representen els vots nominals fa que la política de la unilateralitat, fos real o fos únicament gestió de pressió política al govern de l’Estat per tal de negociar, s’hagi acabat. La davallada de la CUP indica que davant la repressió, lluny de decantar-se cap a una radicalització, la gent de la via catalana ha preferit confiar en una política de diàleg i pacte, això sí, liderada pel president Puigdemont, destituït pel PP i exigent en la dignitat institucional. Un PP que ha estat castigat profundament en la seva gestió del mur espanyol a la qüestió catalana, i que ara, tant per imperatiu democràtic com per responsabilitat institucional, hauria d’acceptar la investidura del president Puigdemont i un govern amb ERC, l’excarceració immediata dels empresonats, i permetre que a Catalunya es governi amb una visió integradora i de restitució de la confiança. Sabent que el factor temps ara demana calma, serenor, principi de realisme i alta política.

La independència judicial no pot ser excusa quan la fiscalia està regida pel principi jeràrquic i quan el principi acusatori del procediment penal recau, en última instància i per via de designació, en l’executiu. El procediment del Tribunal Suprem no pot invalidar la democràcia a Catalunya. I en la balança entre procediment polític judicial i les urnes, el resultat electoral hauria de ser absolut: acatament i restitució.

No sorprendria, però, que el PP es resistís a acceptar les regles del joc democràtic. Ja ho va fer amb el recurs al TC quan es va negar a acceptar el sí electoral a la reforma de l’Estatut, malgrat el no d’ERC. La qüestió és on els porta això, i quina dignitat política expressaria continuar per la via de la negació davant d’Europa i el món. I quins canvis comporta en la política espanyola.

D’altra banda, la segona constatació és que Ciutadans ha canalitzat de forma majoritària el no al Procés, i ha sabut treure profit electoral d’una sola carta i de cap proposta programàtica. Amb això ha guanyat uns escons i uns vots determinants en termes d’oposició, i insuficients per aspirar a un govern a Catalunya. No es pot seguir negant l’existència d’aquesta oposició al Procés, ni el rebuig que ha generat en part de la ciutadania la voluntat de fer de majories ajustades la voluntat hegemònica d’un poble, per molt legítima que sigui. Per responsabilitat, i també per respecte, ho hem de dir. La via del mig, humanista i demòcrata, que representaven els vots del comuns, no ha reeixit en un escenari de repressió i polarització. Però ara Ciutadans haurà de ser conseqüent: si el Procés se substitueix per governar amb voluntat de convèncer per la via de l’acció, el que no poden fer és seguir traient rèdit de la crispació i del nacionalisme espanyol. Ells també han d’acceptar l’existència dels independentistes.

Una tercera constatació és que, agradi o no, no podem seguir parlant de República. Podem voler construir República, però confondre realitat i somni ja hem vist que pot comportar costos altíssims. Fer política, deia Tony Judt, és dominar l’art del que és possible. I la dinàmica acció-reacció és totalment contraproduent, fins i tot per al mateix projecte independentista, atès que la capacitat de convèncer més votants no vindrà ni de l’èpica, ni del victimisme, ni de la repressió: vindrà de la raó i dels fets. Aquesta és una lliçó que han donat aquests resultats.

Els que creiem que la Constitució espanyola i la sacralització del valor del pluralisme polític donen cobertura de sobres a un referèndum sense reforma, hem de reconèixer que aquest és ara el repte a mitjà termini. D’entrada, el que cal és que tothom, començant pel govern de l’Estat, reconegui que Catalunya mereix una democràcia viva com viva ha estat la participació. I això passa per retornar al Govern i al Parlament la seva total legitimitat.

La gran lliçó d’aquest resultat electoral es resumeix en dues paraules: humilitat i alteritat.

Etiquetes