Vincles contra la por

En català i triant les paraules, Viviane Reding va escriure divendres: “Forta i digna, la meva ciutat del cor és i seguirà sent de pau. La meva amistat i els meus pensaments per a les víctimes”. Una expressió de serenor i afecció emocional que té més valor pel fet que l’escriu una líder europea que ha patit les contradiccions de la política europea. Amb aquest cor de la senyora Reding, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, plorava ahir a la Rambla posant les flors sobre el mosaic de Miró en record de les víctimes. Dolor. Impotència. Són poques les dones que van assistir ahir a la comissió de crisi unitària, però tant de bo la força del cor i de l’amor s’imposi en aquest món tan complex que a força de violència i interessos inconfessables ha generat l’horror de l’ISIS.

Al crit de “No tinc por”, milers de dones i homes expressaven la seva solidaritat i el seu compromís amb un món en pau. Aquest gest individual, crític i valent, se sumava al vincle comunitari de ciutat, de país, de món. Aquesta força és l’autèntica revolució. Ja ho reclama Nussbaum en recordar que la reciprocitat democràtica exigeix respecte, però, més enllà, exigeix fraternitat i amor. No sucumbir a la por és l’autèntica lliçó que, com sempre, ve des de baix.

“Avui tots som u”. Amb aquestes paraules un jove expressava l’altra dimensió del dia després. La unitat que exigeixen les circumstàncies no és senzilla. Els riscos i la temptació de caure en usos oportunistes de la comunicació de les coses que han de ser comunicades són difícils d’evitar i, per això, l’esforç ha de ser més intens com més greu és la realitat que s’explica. Estem patint uns esdeveniments dramàtics que van molt més enllà de la realitat quotidiana.

El primer risc és l’oportunisme polític, sempre a la cantonada. I, malgrat l’esperpent d’un govern espanyol que impedeix a la policia catalana integrar-se als sistemes de l’Europol o que persegueix als tribunals les nostres institucions, l’altura de mires del president Puigdemont, del vicepresident Junqueras i de l’alcaldessa Colau han permès la fotografia.

Saber el que passa, i saber explicar-ho amb honestedat i humilitat, és el que confereix més sensació de seguretat i sentit d’estabilitat enmig del desori i del trauma col·lectiu. I també ha estat un encert del govern i del conseller Forn permetre que el major Trapero hagi informat directament de les operacions policials, de les llacunes i del que senzillament “per raons d’investigació encara no es pot explicar”. Un exemple de professionalitat que ha reforçat profundament, i en moments polítics molt complicats, el vincle de la ciutadania catalana amb els Mossos d’Esquadra. Aquest és un patrimoni sòlid que no s’aconsegueix en un dia i que ve dels esforços d’anys i de noves formes de liderar.

No tan encertada és la línia periodística engegada per alguns mitjans, en contrast amb la grandesa d’altres, que, sense gaires escrúpols en la tria precipitada de titulars, estan patint les crítiques dels seus propis lectors i han fet revifar el debat entre ètica i periodisme.

La maldat existeix, i la psicopatia amb què actua aquest feixisme pretesament islamista és un perill global i difícil d’evitar. Ja advertia Kant del perill del “mal radical” i de la importància de les veus discrepants. D’aquí el gran valor de totes i cadascuna de les persones que sortim al carrer a dir que Catalunya seguirà sent terra de pau i de diversitat. I això inclou l’exigència de noblesa i honestedat cap als nostres governants per canviar el curs dels esdeveniments i construir una Europa coherent amb els drets humans. Fins ara el mirall occidental ha reflectit massa contradiccions i misèries en les polítiques de seguretat.

Res podrà destruir el nostre mosaic de pau i diversitat. L’esperit amb què Pau Casals va interpretar El cant dels ocells a la seu de les Nacions Unides és el mateix que expressava aquell jove al carrer amb el seu “Avui tots som u”. Vincles.