La força del context

El Govern té el gran repte de governar aquí i fer-se responsable de gestionar el context històric

L’absurditat amb què els esdeveniments poden anar conduint la història pot ser tan immensa com imperceptible per als actors polítics del present. Per això és més necessari que mai que aquest estiu, que ens permet observar –amb la permanent agulla per les injustes presons i exilis–, ens ofereixi alguna llum. El nostre petit context es troba enmig d’un context creixent de caos i riscos pel món de l’era Trump i, per tant, aquestes visions, una propera i l'altra llunyana, haurien d'anar del bracet.

La convivència entre l’inici d’un diàleg institucional formal i solemne entre els presidents Torra i Sánchez i la reunió de la comissió bilateral ha estat una bona notícia, però parteix de distàncies enormes. En demanar un nou Estatut, el PSC accepta la involució en què ens trobem. De fet, si vol aquest escenari seria molt senzill recuperar el text aprovat pel Congrés de Diputats i pel referèndum i tornar-lo a aprovar íntegrament sense cap recurs al TC, només afegint-hi que el dret a una consulta o referèndum sobre el futur polític de Catalunya fos garantit basant-se en la pluralitat política de l’actual Constitució espanyola. Les dues posicions han estat defensades pel PSOE en el seu moment. Només la secessió efectiva posterior en el cas que el resultat fos afirmatiu podria exigir una reforma constitucional. Ja ho han explicat prou els autèntics constitucionalistes, que no són el mateix que els unionistes.

Aquesta posició de partida, d'altra banda, retrobaria en la història present una mínima dosi de justícia amb Catalunya. Qualsevol altre esment a un “nou Estatut” entra en el terreny de l’absurd i és evident que intel·lectualment frega, dit amb tot el respecte, l’insult a les ments pensants. Si aquesta proposta es fa, i vull donar per descomptat que no és així, tenint en compte els empresonaments actuals i els exilis, i aprofitant una posició de feblesa vital del Govern sota l’amenaça permanent dels procediments judicials, aleshores ja no s’està fent política de pactes. Senzillament és la rematada taurina.

La coherència, la prudència i el sentit de responsabilitat ens interpel·len a tots, de la ciutadana dempeus als polítics demòcrates sigui quina sigui la seva adscripció de partit

Alguns líders polítics de Ciutadans o el PP trien la confrontació constant i inesgotable com a eina de provocació. Costa d’entendre, en el cas d’ Arrimadas, com una dona jove, treballadora, preparada i amb bons amics catalans pot encabir en la seva 'ars politica' una posició tan arriscada com innecessària si vol cuidar la convivència a la Catalunya de tots, com ella diu.

Mentrestant, la resposta a l’1 d’octubre es manté. L’empresonament inicial de Cuixart i Sànchez, que sempre van defensar un referèndum pactat com a escenari determinant, i mai ho han deixat de fer, és el símbol del context. Aquest judici és clau, com ho és la defensa dels drets fonamentals vulnerats. L’actual fiscalia espanyola té ara la possibilitat de retornar al camí del dret i de l’ordenament jurídic. Es veurà en l’escrit d'acusació. Si té por que els empresonats i les empresonades evitin el judici, té la possibilitat de demanar mesures cautelars com l’arrest domiciliari o la polsera telemàtica per fer-hi front. Un judici amb presons preventives és un disbarat afegit al mateix procés. L’actual manteniment preventiu, que certament depèn de la resolució judicial, és un autèntic afront democràtic. Com ho és un judici que apunta que serà esperpèntic. El que el Suprem no vol admetre, com no ho va fer el 9-N, és que més d’un 70% de catalans i catalanes volen votar en condicions i que el resultat d'aquesta votació, sigui quin sigui, s'ha de respectar.

I ara i aquí el repte és fer compatible un Govern que governi el dia a dia a Catalunya i afronti un diàleg polític en condicions de força i credibilitat, i l’existència d’un exili liderat pel president Puigdemont. Doncs molt senzill: per l’imperatiu principi del realisme. No es pot pretendre que no ha passat res ni passarà. Exigir responsabilitat no passa per exigir negació dels fets ni suprimir elements de força en la negociació política. I no es pot negar que el factor internacional i la victòria judicial europea són un dels actius més valuosos i que més por fan a l’Estat. La taula de negociació té moltes cantonades, també la dels partits catalans, i la feina que resta per fer és molt complexa. El Govern té el gran repte de gestionar escenaris paral·lels. Governar aquí i fer-se responsable de com gestionar el context històric. Els lideratges, tots, han de ser respectats i reconeguts amb visió estratègica unitària. El president Puigdemont a l’exili i la presidenta del Parlament Carme Forcadell, amb el vicepresident i consellers i consellera a la presó, són l’exponent d’una realitat institucional viva. Per tant, la coherència, la prudència i el sentit de la responsabilitat ens interpel·len a tots, des de la ciutadania dempeus fins als polítics demòcrates, sigui quina sigui la seva adscripció de partit. La història és ara. I ens cal bona política.

Etiquetes