Temps difícils per al Col·legi d’Advocats

Hem reivindicat el diàleg i ho seguirem fent

En els moments tan convulsos que vivim al nostre país pel que fa a la repressió de drets civils i polítics, en què es porta al terreny de la justícia el que la política espanyola no ha volgut assolir, era previsible, que no desitjable, que la crisi acabés arribant a les institucions col·legials.

És paradoxal que, fa uns anys, alguns haguéssim de fer els màxims esforços per aturar una llei de reforma dels col·legis professionals impulsada pel govern del PP i per la conselleria de Justícia de la Generalitat del conseller Germà Gordó. Aquell moment crític va passar quasi sense ressò social, tot i que afectava greument al paper dels col·legis de totes les professions com a vertebradors d’una societat civil activa, mobilitzada i independent dels partits polítics. En aquell moment no es va organitzar cap moviment que clamés per la defensa del seu espai propi. Catalunya compta i ha de seguir comptant amb aquests espais centenaris que, com el Col·legi d’Advocats de Barcelona, han viscut i sobreviscut a situacions tant o més complexes que l’actual; per exemple, la dictadura franquista.

Davant la polèmica, cal donar a la ciutadania crítica informació de context que pot oferir nous elements de reflexió i posicionament

Durant els anys difícils i també durant la Transició i post-Transició, el Col·legi ha hagut de conviure amb la pluralitat interna, amb juntes força plurals i equilibrades, de tal manera que la política no ha estat mai un motiu de qüestionament tan frontal de la institució ni dels seus degans. Les diverses comissions han permès que la feina de defensa de l’estat de dret es canalitzés de manera continuada amb el ressò social que cada moment exigia i, de fet, la comissió de defensa dels drets de la persona i del lliure exercici de l’advocacia va estar present, i ho segueix estant, en la contínua denúncia de la vulneració de drets fonamentals. El Col·legi és plural, com és plural la nostra societat. Prova d’això és que l’actual vicedegà Jordi Pina, segons les seves declaracions als mitjans, és clarament crític amb l’aplicació del 155 i les actuacions judicials del govern del PP.

Davant la polèmica al voltant dels incidents ocorreguts en la festa de Sant Raimon de Penyafort, considero necessari sortir del confort del silenci per compartir algunes reflexions. Entre altres raons, per donar a la ciutadania crítica informació de context que pot oferir nous elements de reflexió i posicionament.

En primer lloc, hauríem de recordar les darreres celebracions de Sant Raimon de Penyafort, a les quals l’exdegà i amic Oriol Rusca, amb la seva voluntat integradora, havia convidat la plana major del cos militar i de les policies de l’Estat, i fins i tot la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, i havia donat la paraula a discursos totalment polítics. La posició del conseller de Justícia d’aleshores, Carles Mundó, malgrat les querelles del 9-N i contra la presidenta del Parlament, havia estat un exercici de prudència aristotèlica i de gran tolerància amb el just to reivindicatiu atenent la seva posició institucional.

El context d’ara i una visió col·legial molt clara van fer que l’actual degana, Maria Eugènia Gay, reduís l’acte a un espai estrictament vinculat a l’advocacia i a l’administració de justícia, deixant moltes invitacions al calaix, no sense costos personals i discrepàncies corporatives. La seva exigència d’equilibri va aconseguir portar a l’acte el president del Parlament de Catalunya i el ministre de Justícia en moments de difícil encaix institucional. Això va oferir al president del Parlament l’oportunitat legítima de ser crític amb les actuacions judicials que ens indignen a una part important de la ciutadania de Catalunya. Això va repercutir en una crisi escènica en l’acte públic, va provocar que algunes autoritats marxessin i no tornessin fins que la mateixa degana pràcticament els va exigir fer-ho. Abans de valorar quina ha estat la deriva d’aquesta crisi, sí que val la pena mirar enrere i posar l’accent en el fet que mai abans cap autoritat havia marxat de la sala quan alguns feien discursos polítics i fins i tot recriminadors. El servei al Col·legi i el sentit institucional ens ha obligat sempre a mantenir-nos asseguts. Hem reivindicat el diàleg i ho seguirem fent.

Maria Eugènia Gay ha fet de pont i ha mediat en moltes situacions dels darrers temps

Maria Eugènia Gay és una dona que ha estat votada degana per mèrits propis, que va reunir un equip d’advocats plurals i ha donat marge a una visió de la professió moderna i flexible. La seva espontaneïtat gens afortunada, que ella creia privada, no hauria de ser sobredimensionada, i menys quan el president del Parlament i la degana es van dedicar una cordialitat exquisida en el sopar posterior, en una taula compartida amb les autoritats que s’havien aixecat i amb el delegat de govern, Enric Millo. És una dona que ha fet de pont i ha mediat en moltes situacions dels darrers temps, i que s’ha acostat personalment a familiars de presos i als presos, de manera discreta i directa.

Com a dona sé que aquesta crítica col·lectiva també té molt a veure amb la seva condició de dona i de persona empàtica i mediadora que vol blindar la pluralitat col·legial. És indignant que es desmereixi la seva posició institucional amb l’excusa que és filla d’un exmembre del Tribunal Constitucional. Se la pot criticar per unes paraules, però mai per raons sexistes que portin a jutjar-la per res que no sigui ella mateixa.

Els advocats hi entenem d’entendre’ns entre parts. Sabem que l’humanisme aplicat al dret va comportar la gran riquesa del nostre estat de dret, ara mateix en estat crític. La base de l’humanisme és la tolerància amb el que pensa diferent, la comprensió de l’error i la visió de context. Aquesta és l’essència de l’exercici de la Justícia. Molt més important que el dret i les lleis. El Col·legi d’Advocats és de tots i, en moments en què ens calen pilars i ponts, no podem permetre que s’esquerdi.