Pensar per pensar

El Manuel Delgado sempre entrava a l’estudi a última hora, sobre la sintonia. Sempre vaig tenir la sospita que s’amagava darrere la porta i fins que no sentia la música que acompanyava l’inici de l’espai de Pensar por pensar no entrava, amb cara de presses, d’atabalat, per fer l’efecte que arribava molt just. Així podia seure fent soroll de cadira, micro, bosses, i dir: “De què parlàveu?” I encara que sabia de sobres de què parlàvem, aconseguia, de manera genial i molt creïble, alimentar aquesta imatge que té de professor esvalotat.

En aquesta escena que us he descrit, heu de veure davant d’ell un filòsof serè, tranquil i assenyat que porta 20 minuts assegut al seu lloc, amb uns fulls sobre la taula, uns llibres a la dreta, que pren notes i somriu maliciosament quan veu entrar el Delgado tot cavant: “Ja està, el mateix xou de cada setmana”.

I és que el Pensar por pensar de Manuel Cruz i Manuel Delgado a la Cadena SER en realitat era un xou. Una festa del pensament, una trobada intel·ligent, brillant i ràpida entre dos homes que, venint de llocs tan diferents i anant cap a mons tan distants, trobaven en aquells 20 minuts setmanals un punt on conversar sobre la vida i delectar la presentadora, que se’ls mirava meravellada i amb el dubte d’esbrinar qui feia més teatre dels dos: si el Delgado entrant d’aquella manera precipitada, però portant un ordre interior insospitat; o el Cruz, tan sistemàtic i tan metòdic, però amb un volcà a dins amb ganes de brollar cantant La bicicleta.