Esperant la trucada de Merkel

Periodista especialitzada en Alemanya i Europa de l'Est - RússiaLa detenció de Carles Puigdemont diumenge passat en una àrea de servei a l’A-7 a prop de Schleswig-Schuby ha marcat un nou moment de glòria per a l’actualitat catalana desxifrada en alemany.

Les cròniques i anàlisis mantenen el patró ja conegut: capçaleres de referència com el Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ) i el Süddeutsche Zeitung (SZ) publiquen cròniques equidistants firmades pels corresponsals a Madrid; si pesa massa la marca catalana, s’afanyen a contrarestar-ho amb breus columnes signades sovint tan sols amb sigles que fan tuf de reacció a una trucada diplomàtica. Des que el setmanari Der Spiegel envia a Catalunya de manera regular des d’Alemanya els mateixos periodistes, el to de les seves cròniques ha passat dels tòpics filtrats per la lupa espanyolista a una mirada escèptica, però argumentada, d’un alemany que ha crescut amb al·lèrgia als nacionalismes i que ha begut de l’Europa dels estats que tem els efectes dòmino. La ràdio pública alemanya, DLF, que marca agenda, busca un contrapès als corresponsals madrilenys amb veus crítiques. S’agraeix; és la manera de trencar el discurs estàndard que predomina, si no, als mitjans alemanys. Els “Katalonien-Kenner”, els periodistes coneixedors de Catalunya, tenen els seus racons habituals al Neues Deutschland, el Tageszeitung (TAZ) o Der Freitag: excepcions necessàries. Segons el SZ, un 82% dels seus lectors estan en contra de l’extradició de Puigdemont. És aviat per fer grans titulars, però és una realitat que des de l’octubre Catalunya per als alemanys és més que Gaudí, el FCBarcelona i vacances de sol i platja.

Amb la detenció de Puigdemont, l’actualitat se’ls ha colat al pati del darrere i ha passat a ser inevitable mullar-se més enllà de “l’és un assumpte intern d’Espanya que els governs espanyol i català han de resoldre dialogant en el marc de la Constitució”, per molt que el portaveu del govern de Merkel, l’etern i impassible Steffen Seibert, no es cansi de repetir-ho. Després de la violència policial de l’octubre, l’opinió pública i els grans mitjans alemanys li van comprar aquest discurs. També van comprar el pànic que el ministeri d’Exteriors alemany provocava amb les alertes reiterades de perill de viatjar a Catalunya per manifestacions independentistes. Durant mesos la manca d’independència judicial a Espanya no ha sigut un tema. Ara apareix, es debat, i el conflicte es presenta més complex que els simples els “Separatisten” i “Puigdemont contra la justícia”. Ja era hora.

El procés català va triar un molt mal timing. Les eleccions federals van ser al setembre i fins fa dues setmanes no hi ha hagut Groko, la gran coalició CDU-CSU-SPD. Sense govern és fàcil no donar senyals polítics, sobretot en un tema incòmode i de difícil paral·lelisme amb el model federal alemany, amb els desitjos independentistes del minoritari partit bavarès i amb un procés nacional d’unió, no pas de separació. Ara, amb govern, tampoc resulta fàcil, però la pressió per posicionar-s’hi creix. Especialment quan Puigdemont és temporalment en una presó del país. Aquest moment s’ha d’aprofitar per reactivar la xarxa de contactes existent, tant amb les redaccions alemanyes com amb els diferents actors polítics alemanys, que han quedat adormits des de l’aplicació de l’article 155. És l’única arma de pressió real per arribar a incidir en l’opinió pública alemanya. També seria una gran fita arribar a tenir discussions mediàtiques i actes en institucions alemanyes sobre Espanya i Catalunya amb interlocutors antagònics debatent l’un al costat de l’altre, al mateix nivell: fins ara, l’ambaixada espanyola ho ha bloquejat.

La decisió és ara de la justícia de la regió federada de Schleswig-Holstein, però el cas és polític. I en això hi ha cert consens a Alemanya. La ministra de Justícia, Katarina Barley (SPD), acabada d’estrenar en el càrrec, tira pilotes fora, per ara. Els últims mesos, Merkel no ha mogut fitxa, si bé sap que amb una trucada pot gairebé dictar la política del seu amic i company de partit conservador europeu, Mariano Rajoy. Fins ara no ha sigut necessari perquè el partit es jugava o a Espanya o a Europa, on l’altre company d’equip, el també conservador Jean-Claude Juncker, ja li feia la feina i li tornava el favor de l’austeritat a Rajoy. Ara ha passat a territori alemany, i al carrer i entre l’oposició es comenta la jugada. Els socis de coalició, l’SPD, resten fidels a la línia del PSOE. A l’oposició, l’extrema dreta AfD ha aprofitat la detenció a tocar de la frontera danesa per fer campanya per endurir la lluita contra la immigració; l’esquerra Die Linke no tradueix en política real les bones intencions del seu portaveu europeu, Andrej Hunko, ferm defensor de la causa catalana, i Els Verds continuen demanant diàleg entre Madrid i Barcelona amb la UE com a mediadora.

Si la justícia del nord d’Alemanya decideix que extradeix Pugidemont per malversació de fons públics (delicte que sí que té un equivalent al Codi Penal alemany, a diferència del de rebel·lió), l’opinió pública criticarà una decisió a la qual s’atribuirà una motivació política. Si no l’extradeix, Rajoy se sentirà traït, Puigdemont seguirà lliure per Europa i el conflicte quedarà per resoldre. Merkel ara ha de moure fitxa, obertament o per telèfon, per forçar un diàleg amb mediació o sense; per arribar a taules o a un escac.