Un país petit que necessita l’Est i l’Oest

Armènia sap que amb Rússia té poques opcions de créixer; per a això hi ha Brussel·les, pensen

Les últimes setmanes, llegir sobre Armènia és com llegir sobre Geòrgia el 2003, Moldàvia el 2005 o Ucraïna el 2013, per exemple. Rússia o l'Europa Occidental, acord d’associació amb la Unió Europea (UE) o integrar-se a la Unió Eurasiàtica... Les dicotomies tornen en forma d’eco quan s’informa sobre aquest petit país, d’uns tres milions d’habitants, ara pendent de saber si al ple del Parlament de demà hi haurà o no majoria per nomenar primer ministre el periodista Nikol Paixinian, sorgit com a líder de les manifestacions dels últims dies. Si no hi ha consens, caldran noves eleccions.

Que el mateix Paixinian hagi volgut mostrar-se discret i equilibrat tant amb Brussel·les com amb Moscou no és per atzar. Armènia necessita Rússia per una qüestió geoestratègico-militar. Armènia sap que amb l'endeutada i estructuralment esquerdada Rússia té poques opcions de créixer i estabilitzar-se econòmicament; per a això hi ha Brussel·les, pensen des d’Erevan.

Rússia no ha reaccionat de manera sorollosa a la retirada del fins ara president Serj Sargsian –proper al Kremlin, malgrat no ser un autòcrata pro-rus clàssic–, però està a l’aguait. Moscou no ha d’esverar-se: no hi ha una gran minoria russa a Armènia que calgui salvar i, militarment, els russos saben que el petit país els necessita. El Kremlin mantindrà els 3.000 soldats a la base militar de Gyumri, la segona ciutat armènia més gran, perquè els armenis sols no poden defensar-se davant de veïns hostils com Turquia i l'Azerbaidjan, a qui Rússia ven armes, igual que a Armènia. A l’avantsala hi ha el conflicte de Nagorno-Karabakh, que dorm enrarit.

Que un líder de les protestes al carrer pugui ser president és una oportunitat real de crear oposició a Armènia

La jugada mestra de l’expresident Sargsian no li ha sortit bé des del punt de vista del nepotisme, ja que ell mateix va renunciar a la posició de primer ministre un cop esgotats els dos mandats com a president (el màxim que permet la llei) i després d'intentar aprofitar-se de la figura reforçada del primer ministre en un país que està en transició del sistema semipresidencial al sistema parlamentari. No li ha sortit bé des del punt de vista d’assegurar-se el poder polític, però la trama econòmica dominada pels oligarques des de fa anys i que allarga les connexions cap a l’Est no s’esfondrarà en dos dies. Sargsian sap que de fons podrà seguir movent aquests fils. Són els seus contactes, que han arribat on són gràcies a ell. A curt termini, per tant, no serà fàcil de desmuntar el castell de contactes postsoviètics.

Davant d’aquesta realitat militar, geoestratègica i socioeconòmica, la política exterior europea ha de jugar la carta que ja va començar amb Sargsian: per ara no pot oferir un acord d’associació amb la UE perquè Moscou va fer entrar Erevan a la Unió Eurasiàtica per la porta gran, però pot enfortir els lligams econòmics i els intercanvis mitjançant l’acord de col·laboració estreta ('deep partnership') signat amb Brussel·les a finals del 2017. Si Paixinian és el nou primer ministre, sembla que seria més fàcil: no només no està vinculat als oligarques sinó que té un passat d’articles crítics amb la corrupció que fins i tot li han costat que li explotés el cotxe. Rússia podria perdre importància geoestratègica si la UE aposta clarament pel gasoducte transcaspi i s’enforteix el triangle Turquia-Geòrgia-Azerbaidjan. Però Armènia podria sortir-hi perdent, ja que hi guanyarien els seus eterns rivals veïns.

Que els armenis hagin estat manifestant-se massivament els últims dies, però, no és una novetat ni motiu per fer-ne grans titulars. En un país en què durant anys no hi ha hagut una proposta real, organitzada i ferma des de l’oposició, la força d’omplir la plaça de França o les avingudes Maixtots i Bagramian ha estat la manera normal d'expressar el desacord amb el partit de govern durant anys. Que ara pugui ser elegit president un líder sorgit precisament d’aquestes protestes contra el nepotisme i la corrupció pot ser per primera vegada una oportunitat real de crear oposició dins del Parlament. El partit Elk, de Paixinian, amb els seus nou escons, demana “pau, harmonia i lògica” i sap que no només té el suport dels que han omplert carrers sinó també de la segona fracció parlamentària més gran, la de l’home de negocis Gagik Tsarukian. Si Paixinian arriba als 53 escons mínims necessaris, potser finalment les mobilitzacions es traduiran en política i dialèctica parlamentària.

Armènia és un país petit en una zona polvorí i econòmicament i socialment tensada per l’Est i l’Oest. El moment polític que ha plantejat la retirada de la vida pública de Sargsian, que tot i així no és un autòcrata postsoviètic dels pro-russos clàssics similars al que s’ha vist a Ucraïna, Geòrgia i Moldàvia, és una oportunitat d’or per resoldre bé aquests malabarismes de jocs de forces. Un moment cabdal per dissenyar una política exterior enfocada tant cap a l’Est com cap a l’Oest. Apostar només per un dels dos costats no només provocaria un terratrèmol geoestratègic amb Armènia com a primera perdedora sinó que també sacsejaria una societat encara socialment molt lligada a l’Est pel teixit oligàrquic, però també pel pes cabdal que hi té l’Església cristiana ortodoxa. La religió i els sentiments que n’afloren lliguen clarament els armenis a la societat russa, un país protector que ha garantit feina durant anys. I aquests aspectes identitaris la UE també els ha de tenir en compte, tant a l’hora de parlar de negocis com de 'democratitzar' –una paraula que agrada molt a Brussel·les– un país amb trets postsoviètics. Però amb la societat armènia caldrà mà dreta i mà esquerra, mà de l’Est i de l’Oest.

Etiquetes