RACONS: CASTELLAR DE N'HUG

L’Eudald

El lloc perfecte no existeix. Tanmateix, hi ha una coincidència majoritària a assegurar que un dels més especials del país és Castellar de n’Hug

He fet una petita enquesta: una pregunta ràpida, esbiaixada, entre amics, gairebé familiar. Els he preguntat quin els semblava que era el poble més bonic de Catalunya, amb tota la dificultat de judici que la qüestió pot suscitar, perquè la resposta és tan subjectiva com la pregunta, i fer afirmacions sobre l’atractiu d’un municipi pot resultar, fins i tot, perillós. El lloc perfecte no existeix. Tanmateix, hi ha una coincidència majoritària a assegurar que un dels més especials del país és Castellar de n’Hug.

Hi estic plenament d’acord, però sempre explico que l’admiració per aquest poble bellíssim del Berguedà em ve d’un dia de maig del 2012 en què vaig entrevistar un castellanès que es diu Eudald Orriols Vilalta, a Barcelona, per la seva vinculació personal i laboral amb l’històric aftershave Floïd i la biografia que estic enllestint de l’empresari i mecenes catalanista J.B. Cendrós. Una història diferent, especial, que implica el testimoni de personatges com l’Eudald, una persona senzilla fora mida, i la seva esposa, Marina Cendrós, cosina del famós perfumista i filla de l’oncle d’aquest, Emili Cendrós, que era qui en realitat produïa el Floïd, amb un sistema artesanal que l’Eudald anomena “la bellugada”, estretament relacionat amb la llonganissa que van posar sobre la taula, en tallets ben prims; un record subjugant, emotiu, perquè poques setmanes després la Marina va morir, de manera sobtada, i perquè va ser ella qui va empènyer l’Eudald a explicar la seva història.

La llonganissa era boníssima. “La baixo de Castellar de n’Hug”, va explicar ell. Dominava el tema. La seva família havia tingut carnisseria al poble. Ell també havia “baixat” a Barcelona a mitjans dels anys seixanta. Un canvi dur. Tenia dues germanes que també havien fet el salt a la capital. “Què hi faràs, tot sol, a Castellar de n’Hug?”, li deien.

Mentre tastem la llonganissa, realment saborosa, m’explica que en acabar la mili al final es va decidir. Primer va trobar feina a la Seat, però “a la Zona Franca”, matisa. “Jo era un ocell de bosc -s’explica-, si no hagués estat perquè vivia amb la meva germana...” Després l’Eudald va treballar un any i mig d’encarregat en una planxisteria, però sobretot havia conegut la Marina Cendrós. L’Eudald patia: “Un noi de Castellar de n’Hug amb la filla del Floïd”. “Quines possibilitats tenia?”, es preguntava. “De què treballaria?” Quan es van casar, l’Emili Cendrós, el seu sogre, va trobar la solució. “No t’interessaria entrar a la fàbrica?”

A l’Eudald, treballar a Haugron Cientifical, en un edifici que estava situat a la Travessera de les Corts de Barcelona, en una illa de cases sencera, on feien el Floïd, li va semblar massa. Un noi com ell, sense estudis. Recorda el respecte que li produïa la figura imponent de J.B. Cendrós, però també la facilitat amb què, amb l’Emili Cendrós, que era de Valls, va agafar la tècnica de la bellugada, la mescla d’ingredients del massatge taronja, la mosquetona, la vainilla, la llimona, l’alcohol... La feina li va anar com l’anell al dit. “Vaig fer olor de Floïd per sempre més”.

Però abans que res va aprendre del sogre el sistema, segons l’Eudald infal·lible, per saber quan el producte estava llest. “Ho tastàvem amb el dit”, explica. “Com diu?”, li pregunto. “Tastàvem el Floïd amb el dit”, hi torna, en el moment en què la Marina obre l’ampolleta de l’olorós aftershave que hi ha sobre la taula. “Tasta-ho”, em diu. Un esclat de colors a la boca, barreja picant de flors, vainilla, llimona, de Floïd, en definitiva, amb un regust de llonganissa, que invariablement m’ha quedat lligat al record emocionat de l’entrevista, a la història genuïna de l’Eudald, a Castellar de n’Hug i, sobretot, a qui va insistir perquè me l’expliqués, la seva esposa, la Marina. Descansi en pau.