2015: defensem Europa a Ucraïna

En envair Ucraïna el 2014, la Rússia del president Vladímir Putin ha llançat un desafiament fonamental als valors i els principis amb què es va fundar la Unió Europea, així com al sistema normatiu que ha mantingut la pau a Europa des del 1945. Ni els dirigents d’Europa ni els seus ciutadans són plenament conscients de l’abast d’aquest desafiament, i encara menys saben com abordar-lo.

El règim de Putin està basat en l’imperi de la força, manifestat en la repressió al seu país i en l’agressió a l’exterior. Però, almenys a curt termini, ha aconseguit un avantatge tàctic sobre la UE i els Estats Units, que estan decidits a evitar una confrontació militar.

Rússia es va annexionar Crimea violant les obligacions que li imposen els tractats, i va establir enclavaments separatistes a la regió de Donbas, a la Ucraïna oriental. L’estiu passat, quan semblava que el govern d’Ucraïna podia guanyar la guerra a Donbas, Putin va ordenar una invasió de forces armades regulars russes. Els preparatius per a una segona onada d’accions militars van començar al novembre, quan Putin va brindar als separatistes una nova injecció de columnes blindades i personal.

És trist que a aquesta Ucraïna assetjada Occident només li hagi proporcionat un suport aparent. I igualment preocupant ha sigut la contínua reticència dels dirigents internacionals a comprometre’s més amb Ucraïna en el pla financer, tot i la pressió en augment a les seves reserves de divises i l’espectre d’un autèntic enfonsament. A conseqüència de tot això, ara pot haver-n’hi prou amb una simple amenaça d’accions militars per provocar el col·lapse econòmic d’Ucraïna.

Sembla que Putin està plantejant un gran pacte en virtut del qual Rússia continuaria la lluita contra l’Estat Islàmic -per exemple, deixant de proporcionar míssils S300 a Síria (cosa que permetria als Estats Units preservar el domini aeri)- a canvi que els EUA li lliuressin el control del seu “entorn proper”. Si el president dels EUA, Barack Obama, acceptés un pacte com aquest, tota l’estructura de les relacions internacionals quedaria perillosament modificada en pro de l’ús de la força. Seria un error tràgic, amb conseqüències geopolítiques de gran abast.

La caiguda d’Ucraïna seria una derrota tremenda per a l’OTAN i -indirectament- per a la UE i els Estats Units. Una Rússia victoriosa representaria una poderosa amenaça per als estats bàltics, que tenen grans contingents de població ètnica russa. I faria que l’OTAN, en lloc de donar suport a Ucraïna, hagués de defensar-se a ella mateixa en el seu propi sòl, de manera que exposaria la UE i els EUA al perill que tant han volgut evitar: la confrontació militar directa amb Rússia.

L’amenaça a la cohesió política de la UE és encara més gran que el risc militar. Per culpa de la crisi de l’euro, la unió cada vegada més estreta d’estats sobirans, iguals i disposats a sacrificar una part de la seva independència pel bé comú s’ha transformat en una associació de països creditors i deutors, en la qual els segons amb prou feines arriben complir les condicions dels primers.

Aquesta nova UE no és igual ni voluntària. De fet, per a molts joves dels països deutors la UE sembla un opressor exterior, i aproximadament el 30 per cent del flamant Parlament Europeu va fer campanya des de plataformes antieuropees. Aquesta debilitat interna és la que ha permès a la Rússia de Putin, que en ella mateixa no és precisament atractiva, ascendir com a rival potent de la UE. El primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, ha arribat fins a l’extrem de citar Putin com el seu veritable model. I Orbán no és una anomalia.

Ni els dirigents d’Europa ni els seus ciutadans semblen reconèixer que l’atac de Rússia a Ucraïna és un assalt indirecte a la UE i als seus principis de governança. Ha de quedar clar que un país o una associació de països en guerra no haurien d’aplicar l’austeritat fiscal, com segueix fent la UE. S’han de posar tots els recursos disponibles al servei de l’esforç de guerra, encara que això requereixi incórrer en dèficits pressupostaris.

Europa té la sort que la cancellera alemanya, Angela Merkel, s’ha comportat com una veritable europea en relació amb l’amenaça plantejada per Rússia. Com a principal defensora de les sancions, ha estat més disposada a desafiar l’opinió pública alemanya i els interessos empresarials en aquest tema que en cap altre, però Alemanya ha sigut també la defensora principal de l’austeritat fiscal i Merkel hauria d’entendre la contradicció entre aquestes posicions.

Les sancions contra Rússia són necessàries, però tenen conseqüències. Les economies europees, Alemanya inclosa, les estan patint, perquè els efectes depressius de les sancions agreugen les forces recessives i deflacionàries ja existents. En canvi, ajudar Ucraïna a defensar-se de l’agressió russa tindria un efecte estimulant a Ucraïna i a Europa.

Ucraïna necessita una injecció immediata d’uns 16.000 milions d’euros, amb la promesa d’afegir-n’hi més quan sigui necessari, per salvar-la del col·lapse financer. El Fons Monetari Internacional podria aportar aquests fons, com ho va fer anteriorment, i a això podria seguir la promesa de la UE d’igualar la contribució de l’FMI. Les despeses reals seguirien controlades pe l’FMI i subjectes a l’aplicació de reformes estructurals transcendentals.

A Ucraïna hi ha un factor més que redunda en benefici de la UE: els nous dirigents del país estan decidits a corregir la corrupció, la mala gestió i els abusos dels governs anteriors. De fet, ja ha formulat una estratègia detallada per reduir a menys de la meitat el consum de gas de les llars, amb la finalitat de fragmentar el corrupte monopoli del gas que representa Naftogaz i de posar fi a la dependència energètica de Rússia.

La “nova Ucraïna” és decididament proeuropea, i està disposada a defensar Europa defensant-se a ella mateixa. Però els seus enemics -no només la Rússia de Putin sinó també la seva burocràcia i la seva oligarquia financera- són formidables, i per si sola no pot derrotar-los.

La inversió més rendible que pot fer la UE és donar suport a Ucraïna el 2015 i els anys posteriors. Podria ajudar fins i tot la UE a recobrar l’esperit d’unitat i prosperitat compartida que va propiciar la seva creació. En una paraula, salvant Ucraïna la UE podria salvar-se a ella mateixa.

Copyright Project Syndicate